Ara que no hi ha flames al bosc

El bosc a Collserola, en una imatge d'arxiu.
5 min

Ara que els telenotícies no ens mostren grans columnes de fum ni ens informen d’urbanitzacions desallotjades i poblacions confinades. Ara que els hidroavions no ens fascinen amb la seva precisió de vol sobre les flames, ara que el portaveu del cos de Bombers de la Generalitat no ens informa de la dificultat d’aturar l’implacable avenç del front d’un incendi que afavoreix el vent, ara us parlaré d’incendis.

Quan el combustible per escalfar-nos i per cuinar era la llenya no calia fer plans de gestió forestal, perquè cada persona era un netejador de bosc. Ara els boscos creixen sense control. Diem que cal netejar-los, però com quasi tots els problemes que ens afecten i que deixem desatesos durant dècades, no fem res. Estem davant d’un problema molt greu, d’un disseny de model d’economia que condiciona, també, el paisatge.

El perill d’un gran incendi forestal que superi la capacitat d’extinció dels Bombers ve de la densitat de les masses forestals i la incapacitat de gestionar-les adequadament, però també de la continuïtat de les masses boscoses. Una carretera, una autopista, un riu, ja no són distància suficient per aturar un incendi. Els focus secundaris apareixeran a l’altre costat del que fa uns anys contribuïa a aturar-los. Les temperatures que s’han detectat en els fronts més actius dels incendis de sisena generació són tan elevades que provoquen mecanismes d’ignició espontània en la massa forestal de l’entorn, perquè és igual de densa, igual de contínua, igual d’abandonada a la seva sort, i està més seca per l’incendi que fa hores que crema prop seu.

Temperatures altes, humitat ambiental baixa i vent és la tríada que alerta els experts, els millors entre els millors, que tenim a Catalunya en una unitat coneguda com a GRAF. Abans aquestes condicions es produïen dotze dies l’any; ara, més de seixanta dies l’any. Però no sembla que hàgim planificat incentivar conreus que arrenquin bosc improductiu i facin el mosaic necessari que impediria la continuïtat dels boscos. I així tenim grans acumulacions de combustible esperant un llamp, una guspira d’una màquina o l’abundant negligència d’individus d’una espècie que per acció o omissió fa tot el possible per destruir el seu hàbitat.

El canvi climàtic fa més extrems els fenòmens meteorològics i cada intensa ventada, cada episodi de glaçades encadenades, cada temporal de força desbocada va deixant arbres morts que es convertiran en esquelets de fusta esperant i afavorint la flama. Les sequeres intenses i les temperatures elevades afavoreixen les plagues, com per exemple l’expansió de la diplopia, un fong que viu latent en els pins.

Les fagedes, rouredes, alzinars, pinedes, castanyedes... han sigut fonamentals en el paisatge i l’economia del món rural català. Les masies, els ramats, el coneixement de cada pam de terreny, l’observació directa de si les alzines situades en una altitud superior eren més productives, feia que l’adaptació a les millors condicions climàtiques fos natural. Si dels faigs de zones obagues s’obtenia més bona fusta, es plantaven individus joves en aquestes condicions i s’eliminaven progressivament els que no ampliaven el seu diàmetre de manera esperada. L’abandonament dels conreus, la pèrdua de tant coneixement acumulat engruna a engruna per generacions que el transferien de l’una a l’altra, ara s’ha de compensar amb una nova organització, o s’ha d’afavorir que noves generacions puguin desenvolupar projectes amb aplicacions tecnològiques que els permetin controlar més territori del que abastava una explotació forestal en el passat.

Boscos del Berguedà vistos des d'un helicòpter el setembre del 2022.

Parlo d’un gran canvi de paradigma que aturi el despoblament, les clarianes embardissades, les masies enrunades, i faci retornar el bosc esclarissat i les feixes conreades. Sempre hi haurà un accident, un llamp, una combustió espontània d’un femer, però té menys possibilitats de cremar un lloc com el Priorat, on, amb esforç, intenten no defallir en la seva decisió de mantenir una economia rural, una terra conreada. Cremaran les comarques on l’economia agrícola defalleix, on el bosc ocupa els conreus desapareguts, on ningú es preocupa de quin tipus d’arbre ha de ser el preponderant en aquella zona forestal i si convé anar-lo situant a una altra altitud per adaptar-lo a les noves condicions climàtiques.

Quan els hidroavions, els helicòpters, els camions de bombers, els vehicles del SEM, els agents rurals i les unitats mòbils de les televisions van i venen; quan les famílies veuen cremar habitatges que se’ls ha permès construir dins el bosc, o quan no s’ha aturat el creixement d’un bosc que abraça urbanitzacions amb la sensació que és un paisatge bonic quan, en realitat, és un parany de la natura abandonada..., en aquestes situacions és impossible escoltar les veus assenyades que intenten explicar-nos que la gravetat, la intensitat i la velocitat dels incendis de darrera generació aniran en augment si no ens aturem a pensar el futur col·lectiu.

Ara que les sirenes no xisclen, ara ens hem de preguntar quan aturarem l’acumulació de més i més combustible en els boscos abandonats a la seva sort. És cert que el bosc pot arribar a viure l’incendi com una manera natural de regeneració. Però parlem de zones habitades, i això obliga l’administració a fomentar ingents programes de gestió forestal i de repoblació i dotació de serveis a la Catalunya rural, i també a instal·lar, com estava previst, grans calderes de biomassa en els equipaments públics com ara presons, ciutats de la justícia, centres educatius i hospitals, i a considerar els joves pagesos un instrument de salvaguarda del que després plorem quan fumeja i es cargola sota el foc immisericorde.

El Grup de Reforç d’Activitats Forestals de Catalunya i el conjunt del Cos de Bombers són molt eficaços en l’extinció dels focs. Actuen ràpidament i procuren que els incendis no es facin grans, i ens avisen des de fa anys que hi haurà un dia un incendi que es farà tan gran que superarà tota la capacitat d’extinció, o que hi haurà tants incendis simultanis que no podran evitar que algun es faci molt gran. Ens avisen una vegada i una altra i nosaltres ens limitem a preguntar-los quantes dotacions terrestres i quantes d'aèries estan actuant en aquell moment.

Quan els entrevistem els preguntem si estan cansats, quines previsions horàries tenen per encerclar el foc del qual veiem imatges nocturnes apocalíptiques perquè les flames s’acosten a un nucli poblat, i no escoltem la resposta quan ens diuen que cada vegada són més intensos i ràpids. No els escoltem quan ens diuen que el seu enemic és el despoblament rural, l’abandonament de conreus, la no planificació del paisatge del futur. Ells que estan prop de les flames ens demanen que mirem la globalitat i nosaltres els preguntem si tot aniria millor amb un helicòpter més.

Els seus operatius d’extinció són extraordinàriament eficaços, i aquests intrèpids bombers que dominen els replecs del paisatge com si fossin les durícies de les seves mans ens diuen que l’única solució és la gestió del paisatge i la incorporació de la biomassa obtinguda de les zones forestals amb criteris de sostenibilitat, com un combustible important per al funcionament de la nostra societat.

Potser tot això és massa difícil per a la política superficial que es mou a cop de cicle electoral, i preferim “creuar els dits” perquè plogui una mica i s’oblidin aquelles imatges plàsticament impactants de quan el foc s’enfilava cap a les carenes, de quan els pocs pagesos que queden mostraven la seva desesperació davant les càmeres de totes les televisions. Ajornarem les decisions fins a traspassar-les a altres generacions i un dia serà tard, massa tard.

Ara que no xisclen les sirenes és el moment de veure com tots els que diuen estimar el país concreten aquest sentiment en un ambiciós i difícil projecte que impedeixi els estralls que el canvi climàtic afavoreix, però que es gesten en la nostra inacció.

stats