Ara només Europa pot salvar Ucraïna

És probable que la primera víctima del segon mandat de Donald Trump com a president dels Estats Units sigui Ucraïna. Els únics que podem evitar aquest desastre som els europeus, però el nostre continent és un desgavell. El govern de coalició d’Alemanya va triar el dia que ens vam despertar amb la notícia del triomf de Trump, precisament, per trencar-se amb amarga rancúnia. Tret que d’alguna manera puguem afrontar aquest repte, no només Ucraïna, sinó tot Europa, quedarà debilitada, dividida i enfurida, de manera que entrarem en un nou i perillós període de la història europea.

A la mateixa Ucraïna, la gent ha intentat trobar una escletxa de llum en aquest núvol taronja que s’acosta ràpidament a Washington. Al cap i a la fi, estava cada vegada més frustrada amb l’autodissuasió de l’administració de Joe Biden. Aquesta nova i petita esperança es reflectia perfectament en un missatge de text que em va enviar un comandant ucraïnès de primera línia de front. Trump, em va escriure, “és una capsa de sorpreses, potser les coses milloraran”.

Jo diria que hi ha entre un 5% i un 10% de possibilitats que el 47è president dels Estats Units, “la capsa de sorpreses”, augmenti el suport a Ucraïna per forçar Vladímir Putin a arribar a un acord de pau, com l’han instat a fer alguns dels seus seguidors proucraïnesos més destacats, com ara l’exsecretari d’Estat dels EUA Mike Pompeo. Tal com remarca hàbilment el president ucraïnès Volodímir Zelenski, si hi ha una cosa que no suporta Trump és semblar un perdedor. Tanmateix, hi ha entre un 90% i un 95% de possibilitats que faci exactament el que ha dit repetidament que farà i intenti posar fi a la guerra imposant una resolució a Ucraïna. Al juliol va dir a Fox News: “A Zelenski li diria «Prou. Heu d’arribar a un acord»”, encara que va afegir que amenaçaria amb donar “molta més” ajuda a Kíev per obligar Putin a seure a la taula de la negociació. Però els termes previstos pel seu vicepresident, J.D. Vance, que comporten acceptar l’actual divisió territorial d’Ucraïna i obligar-la a concedir la neutralitat, serien una gran victòria per a Putin.

En realitat, ara per ara probablement no hi ha cap acord que tant Putin com Zelenski puguin acceptar. En una declaració sincera poc freqüent, el portaveu de Putin, Dmitri Peskov, ha assenyalat que “no es pot acabar amb el conflicte d’Ucraïna d’un dia per l’altre”. El que pot fer el nou president nord-americà, però, és reduir el suport econòmic i militar dels EUA de manera tan dràstica que Kíiv es vegi obligat a buscar un alto el foc des d’una posició de feblesa. Encara pitjor, això podria crear el que segons l’expert militar Jack Watling seria un escenari semblant al de Brest-Litovsk, en què Ucraïna lluitaria per aconseguir un acord des d’una posició tan feble que fins i tot l’amenaça d’una nova ofensiva enemiga podria obligar-la a fer més concessions, com li va passar a la mateixa Rússia al negociar el tractat de Brest-Litovsk del 1918 amb l’Alemanya imperial i els seus aliats.

Tanmateix, fins i tot en els escenaris d’una “pau forçada” previstos pels pocs falcons d’Ucraïna que té Trump, Europa hi hauria de fer molt més. En un article del Wall Street Journal escrit a dues mans sobre “Un pla de pau de Trump per a Ucraïna” a principis d’any, Pompeo va proposar que els aliats europeus de l’OTAN augmentessin la despesa en defensa fins al 3% del PIB i aportessin el 80% d’un fons de 100.000 milions de dòlars per armar Ucraïna. I, per descomptat, comprar armes i municions americanes. Robert O’Brien, un antic assessor de seguretat nacional de Trump, va escriure a Foreign Affairs que “l’enfocament de Trump seria continuar proporcionant ajuda letal a Ucraïna, finançada pels països europeus, i alhora mantenir la porta oberta a la diplomàcia amb Rússia” (la cursiva és meva).

Intel·lectualment, molts europeus reconeixen que, atrapada entre una Rússia que avança agressivament i uns Estats Units que es retiren agressivament, Europa ha de fer més per defensar-se. L’intel·lectual francès Emmanuel Macron, que resulta que també és el president de França, va reaccionar davant la victòria de Trump informant a l’esfera de X-Twitter que havia parlat amb el canceller alemany, Olaf Scholz, i que treballarien junts per una “Europa més unida, més forta i més sobirana en aquest nou context”. Però com a resultat de l’arrogància del mateix Macron, França ara té un govern feble i inestable, que a efectes pràctics depèn per a la seva supervivència política de la populista Marine Le Pen, alineada amb Putin. I el govern de Scholz es va trencar al cap d’unes hores, cosa que va deixar el poder central europeu als llimbs pre i postelectorals, segons com durant mesos, just en aquest període crucial de transició geopolítica. Entre els desencadenants ostensibles del trencament de la coalició hi havia la negativa del líder del Partit Liberal i ministre de Finances Christian Lindner a acceptar 3.000 milions d’euros addicionals de suport urgent per a Ucraïna, com a part d’un paquet de despeses d’emergència de 9.000 milions d’euros.

Europa també està profundament dividida en la seva resposta a Trump. En molts dels més de 40 països europeus representats a la cimera de la Comunitat Política Europea celebrada ahir a Budapest hi ha importants forces polítiques que li donen suport entusiàsticament, i algunes ocupen el poder. Al capdamunt de la llista hi ha l’amfitrió d’aquesta reunió, el líder hongarès Viktor Orbán, però s’hi afegeixen figures com Robert Fico a Eslovàquia, Aleksandar Vučić a Sèrbia i Geert Wilders, líder d’un partit que forma part de la coalició que governa als Països Baixos. La italiana Giorgia Meloni també s’inclina en el mateix sentit. Sense que formalment ocupin alts càrrecs al seu país, però encara amb influència política, hi ha Le Pen a França, Nigel Farage a la Gran Bretanya, l’AfD d’Alemanya, el partit Llei i Justícia a Polònia i Vox a Espanya. Segons un estudi de Europe Elects, en set països europeus –Eslovènia, Eslovàquia, Moldàvia, Bulgària, Hongria, Geòrgia i Sèrbia–, la majoria dels que hi van participar haurien votat Trump si haguessin pogut (excloent-ne els “No ho sé”). S’afegeixen al 78% de russos que haurien fet el mateix. Sí, Trump és l’opció que tria Rússia.

Després hi ha la Gran Bretanya. Alts membres del gabinet del primer ministre, Keir Starmer, han obsequiat Trump amb insults d’allò més gràfics (“Psicòpata simpatitzant dels neonazis”), però ara un lector de la trucada telefònica que Starmer va fer des del número 10 de Downing Street al president electe indica que el va felicitar “efusivament” i van recordar “amb molt d’afecte” el sopar de principis d’any en què s’havien conegut. No cal dir que aquesta és la hipocresia habitual de les relacions internacionals, però hi ha una possibilitat real que, donada la mala situació econòmica del Regne Unit després del Brexit i els catorze anys d’austeritat conservadora, el seu govern, en virtut d’una “relació especial”, es vegi temptat d’intentar obtenir una exempció respecte als aranzels draconians amb què Trump amenaça amb castigar Europa. No obstant, com va comentar recentment Friedrich Merz, que probablement serà el proper canceller d’Alemanya, perquè Europa pugui salvar Ucraïna i defensar-se en un món perillós caldrà una cooperació estretíssima entre –com a mínim– Alemanya, França, Polònia i la Gran Bretanya. ¿Es pot aconseguir realment una unitat defensiva i diplomàtica partint d’aquesta desunió política i econòmica?

Tenim dos mesos fins a la presa de possessió de Trump, el 20 de gener, per trobar una resposta millor. L’hem de trobar, però això no vol dir que la trobem.