SUPÒS QUE NO M’HA PASSAT només a mi això de, a l’illa estant, conèixer una persona estrangera o peninsular que, quan li dius que ets mallorquina, es mostra sorpresa i t’entima un quasi incrèdul “ets d’aquí, d’aquí? Nascuda a Mallorca?”. T’ho diuen com si, per la seva experiència, breu i esbiaixada sens dubte, a l’illa no hi hagués nascut mai ningú -parl de Mallorca, com podria parlar d’Eivissa o de Formentera, i un poc menys, però també, de Menorca. Sempre he pensat que aquesta sensació de manca d’autòctons que predomina en bona part dels ocasionals no només té a veure amb la proporció que som respecte de les persones d’altres orígens que viuen aquí, sinó amb la tendència generalitzada a renunciar de bon començament a l’element que més ens identifica: la llengua catalana d’aquestes illes.
Tampoc no sé si és només una sensació meva, encara que no ho crec, però una de les poques coses que m’han satisfet en aquests mesos de mala pandèmia és percebre que en adreçar-me en català a cambrers o dependents de botigues de les Illes fan esforços per contestar en català. Ara, qualsevol client és bo. Just abans de la covid-19, la cosa havia arribat a un punt tan insultant de voler-te fer creure que no entenien ni les paraules que són pràcticament iguals en castellà i en català. És més, ara pens en alguns bars que han insultat i fet fora mallorquins només pel fet de xerrar la llengua pròpia. Creien que érem una nosa -a la ideologia de la curtor que professen-, que no els fèiem gens de falta, plens com tenien la terrassa i l’interior de ciclistes, residents i turistes de fora. Aquests mesos els hem vist, els veim, mossegar-se les ungles. No confii gaire que canviïn d’actitud si tornen a tenir clients d’arreu que els permetin parlar en alemany, en anglès o en italià encara que sigui macarrònic, i també i sobretot en castellà, per no haver de fer-ho en català. Quina malvolença més absurda, la que es té contra una llengua. Quin absurd associar-la amb una ideologia.
En tot cas, aquest nou estat d’una certa simpatia per part dels negocis cap als catalanoparlants de les Illes, l’hem d’aprofitar i propiciar que sigui una de les coses que quedin quan la pandèmia sigui poc més que un mal record. Nosaltres, els illencs, hem de canviar moltes coses, sens dubte, però no la llengua. I no ho hem de fer perquè les llengües són un bé de valor incalculable, perquè no són instruments de combat, sinó de comunicació d’una cultura. No ho hem de fer perquè volem que tothom tengui l’oportunitat d’integrar-se, perquè no hi ha cap llengua que estigui per damunt d’una altra, perquè fer servir la teva llengua no pot ofendre ningú i, entre moltes altres coses, perquè els nostres drets lingüístics s’han de respectar. L’esforç per assolir la normalitat ha de ser també dels catalanoparlants. Massa temps hem menystingut els nostres drets, massa vegades hem canviat la llengua fins i tot abans que no ens ho demanin, per caure bé, per una educació mal entesa. Massa poc ens hem estimat.