Ara sí que ens morirem de gana
EscriptorEl cop d’autoritat que ha fet el Govern, i més concretament el conseller Negueruela, amb el turisme de gatera, té la virtut que aconsegueix donar resposta satisfactòria al dilema entre salut i economia que es planteja des de l’inici de la pandèmia. En efecte, ordenar el tancament de Punta Balena i dels carrers del Jamón i de la cervesa no només va a favor de la sanitat pública, sinó també i sobretot a favor de la indústria turística.
Tan aviat com es va conèixer l’ordre, el parc de la Mar es va omplir de presumptes damnificats amb pancartes que avisaven: “Sense turisme ens morirem”, una frase que s’està dient i escrivint molt aquest estiu (també en la seva versió més pausada, “Sense turisme ens morirem de gana”). La disjuntiva entre obrir els locals de Magaluf i s’Arenal o morir té també la virtut de ser clara, però presenta l’inconvenient d’admetre massa pocs matisos, i sobretot el de ser completament falsa. De fet és l’enunciat d’un xantatge: a nosaltres ningú ens ha de dir què podem i què no podem fer, perquè som els creadors de riquesa d’aquesta terra i no reconeixem cap altra autoritat que la nostra pròpia, i la dels polítics que s’hi entreguin sense reserves. Aquest “nosaltres” pot incloure distingides personalitats, com ara el senyor Gabriel Escarrer, que quan va saber que l’ús de la mascareta seria obligatori, va sortir immediatament a fer públic que, per culpa d’això, havia perdut milers de reserves. Una afirmació com aquesta necessita ser sostinguda amb proves perquè es pugui considerar vàlida: si no, és raonable pensar que és mentida. O una broma, perquè el senyor Escarrer ha descobert que té talent d’humorista i darrerament està fet un sac de rialles. Va començar amb aquell acudit d’anomenar ecofarsa a l’ecotaxa (que bo, que bo) i ara ha continuat amb els milers de reserves perdudes a causa de l’obligatorietat de dur mascareta en temps d’alerta sanitària mundial per una malaltia infecciosa.
Però en aquesta ocasió el “nosaltres” es refereix a un grup humà que coneixem com a empresaris d’oci nocturn, un graciós eufemisme per referir-se a un tipus molt concret de personatge del nostre panorama social. No totes les activitats dites econòmiques són desitjables pel fet de ser-ho; algunes tenen relació amb un cert parasitisme social, i fins i tot, en casos extrems, amb la delinqüència. Per exemple, amb la compra i venda d’estupefaents a la menuda, o amb el control dels moviments i els diners de prostitutes que ofereixen els seus serveis a l’interior o al voltant d’uns determinats establiments (catalogats com “d’oci nocturn”). Ni tampoc totes les ocupacions són dignes de ser considerades llocs de feina: ser l’empleat de segons quins empresaris d’oci nocturn, amb incentius salarials relacionats amb tasques d’esbirro, o ser la cambrera d’un local d’oci nocturn, obligada a servir taules en tanga i sostenidors, no són exactament els perfils de lloc de feina que s’associen a un model productiu capaç de fer anar una societat endavant. Ningú es morirà de gana, però val la pena advertir que la renúncia a la dignitat (personal i col·lectiva) també mata.
Extirpar el turisme de gatera és necessari justament per salvar el turisme, i si algú ho dubta només ha d’anar a cercar les declaracions d’aquesta setmana del ministre alemany de Salut, Jens Spahn, recomanant als seus compatriotes no venir a Mallorca, després d’haver vist amb horror les imatges dels hooligans de Magaluf. O turisme de gatera o turisme de l’altre, però les dues coses no poden ser. La mesura de Negueruela hauria d’haver arribat fa temps, però pot ser la primera passa cap a un canvi no sé si de model, però sí de concepció del turisme, en què ja no siguin vàlids els excessos de tot tipus (laborals, educatius i mediambientals, sobretot) que s’han arribat a cometre en nom seu.
