Abanda d’haver estat ajornats un any, els Jocs Olímpics de Tòquio 2020 han estat sumits en diverses controvèrsies. Segons una enquesta recent, un 78% dels ciutadans japonesos creuen que s’haurien d’haver cancel·lat per la pandèmia. I durant la celebració dels Jocs, els mitjans japonesos han incidit en la idea que no tots els atletes visitants estaven vacunats contra el covid-19.
Però, més enllà d’aquestes preocupacions de salut pública sense precedents -de les quals s’ha parlat a bastament-, hi ha un debat polític persistent: l’acusació ja habitual que les Olimpíades fomenten el nacionalisme i el xovinisme.
Els règims polítics de tot el planeta reconeixen que els esports poden enfortir la identitat nacional, i que les Olimpíades en particular poden conferir estatus en l’escena mundial. Durant molt de temps els governs les han utilitzat per dir als seus ciutadans: “Ho vam aconseguir”. El 1936 Hitler va aprofitar els Jocs Olímpics de Berlín, que havia estat escollit com a amfitrió olímpic el 1931, dos anys abans que el nacionalsocialisme arribés al poder. El 1964 els japonesos van fer servir les Olimpíades de Tòquio per demostrar la seva plena rehabilitació després de la Segona Guerra Mundial. I als anys 80 les Olimpíades es van convertir en ostatges de la Guerra Freda, amb el boicot dels EUA als Jocs de Moscou el 1980 i la corresponent represàlia dels soviètics, que van boicotejar els Jocs de Los Angeles del 1984 .
El valor polític dels Jocs és una de les raons que fan que els governs estiguin disposats a pagar tant per ser-ne els amfitrions. La Xina va gastar-se entre 40.000 i 44.000 milions de dòlars -en aquell moment, més que cap altre país en la història- per celebrar els Jocs Olímpics d’Estiu del 2008 a Pequín. Després va ser superada per Rússia, que s’estima que es va gastar uns 50.000 milions de dòlars per ser seu de les Olimpíades de Sotxi el 2014. Entre la seva gesta de trencar el rècord de despesa i annexar-se Crimea aquell mateix any, els índexs d’aprovació del president rus, Vladímir Putin, van créixer, com era d’esperar.
És indubtable que els esdeveniments esportius internacionals poden fer de caixa de ressonància dels aspectes més desagradables del nacionalisme, com en el cas que comentàvem dels Jocs de Berlín del 1936. Històricament, a més, les Olimpíades també han servit de recordatori als pobles conquerits de la seva sobirania perduda. Fins al 1924 els atletes polonesos només podien guanyar medalles si representaven altres països. I durant diverses generacions, els atletes pertanyents a repúbliques soviètiques annexades per la força, com els estats bàltics i Ucraïna, es van veure obligats a representar la Unió Soviètica o a no competir.
Tanmateix, no tot és dolent. El desig col·lectiu de guanyar pot mitigar la discriminació contra grups minoritaris, com quan els EUA van reconèixer els talents de Jesse Owens, que va guanyar quatre medalles d’or d’atletisme als Jocs Olímpics de Berlín i va inspirar generacions d’afroamericans joves. I, més recentment, el fenomenal talent de l’estrella del tenis Naomi Osaka ha motivat molts japonesos a superar prejudicis tradicionals d’ètnies i gènere. El fet que Osaka encengués la torxa olímpica a Tòquio tindrà importants derivacions socials en tot el Japó, per no dir en tot l’est asiàtic.
Les competicions esportives també ofereixen oportunitats perquè els països nous generin un sentit de nacionalitat. El 1992 l’assistència de Nelson Mandela als Jocs Olímpics de Barcelona va simbolitzar la sortida de Sud-àfrica del sistema de l’apartheid. A finals de la dècada dels 90 i principis del nou mil·lenni, els croats van poder unir-se per celebrar la victòria a Wimbledon de Goran Ivanisevic i de l’estrella del bàsquet Tony Kukoc, i els actuals bielorussos poden enorgullir-se de la biatleta Daria Domratxeva i l’estrella del tenis Victoria Azarenka.
Finalment, els esdeveniments esportius internacionals ofereixen oportunitats úniques per generar sentiments patriòtics en països amb divisions internes. Per exemple, hi ha estudis que van arribar a la conclusió que classificar-se per a la Copa de les Nacions de l’Àfrica i la Copa Mundial de la FIFA redueix de manera important els conflictes ètnics als països de l’Àfrica subsahariana, perquè la participació atorga als ciutadans una experiència en comú i redueix la desconfiança entre grups ètnics.
Els 52ens Jocs celebrats des que Pierre de Coubertin va fundar les Olimpíades modernes han tingut moltes conseqüències indesitjables. Però també han demostrat ser una força positiva per a diversos països, especialment aquells que semblen menys importants en termes de medalles i poder geopolític.
Nancy Qian és economista.
Copyright Project Syndicate