Ara us contaré una història
Fa anys, gairebé cada horabaixa arribaven sis o set autocars plens de turistes de l’Imserso a un museu del centre històric de Palma. Aquells vehicles immensos tenien permís de les autoritats per aparcar damunt el terraplè del conjunt emmurallat. I si no en tenien, de permís, tothom feia els ulls grossos perquè no hi ha constància que a l’empresa que els regentava li caigués cap multa, ni que hi anassin grues a desallotjar-los.
Res, que quan arribaven, mentre miraves com feien marxa enrere i et demanaves si no n’hi hauria cap que caigués dins el torrent, d’un autocar darrere l’altre en baixava un caramull de gent gran. Formats en grups, després de seguir una guia que, amb una bandereta en alt, cridava “feis via, feis via, passau, passau”, els conduïa primer de tot i sense demora als excusats del museu. Era el primer objectiu i una sovint pensava que per a molts quasi l’únic d’aquelles excursions que supòs que es promovien com a culturals.
Els visitants, en tropes, ocupaven les terrasses i les sales del museu, anaven de dalt a baix i de baix a dalt segons els indicava l’home o la dona de la bandereta, es creuaven una tropa amb l’altra. Una baixava, l’altra pujava, una tercera quedava al mig i la de més enllà encara vorejava els excusats, això sí, sense deixar de parar atenció a la bandereta. No calia observar-los molt per adonar-te que contemplaven infinitament més la guia de la bandereta que les obres del museu. Això, quan no senties qualcú que deia que, el dia anterior, havien anat a un vertader museu i no a aquella merda. “Por lo menos en el de ayer había tías en pelotas y palmeras bien pintadas”. No t’havies girat quan un home posava el dit a l’ull d’un rostre pintat per Picasso, i li pegava copets per –jo què sé– demostrar-li a la seva amiga que no pipellejava.
Ara no ho record, però la suma de visitants que arribaven al museu per aquesta via es podien comptar amb desenes de milers l’any. Tot i que mai en vaig veure cap comprant a la botiga, representaven certs ingressos. La quantitat que pagava l’empresa de l’Imserso era mínima, però era qualque cosa per persona. En tot cas, costa de recordar un visitant interessat en el museu. Tampoc volien que aquest s’hi implicàs per enriquir culturalment la visita. I tot i que pagassin, hi havia un desgastament de les instal·lacions i una espantada de qualsevol altre ciutadà o turista que estigués interessat en l’art. Quan hi havia els autocars, el millor era no acostar-se al centre museístic.
La situació no va revertir fins que el museu va decidir, no sense grans discrepàncies, que fora autocars i que els turistes de l’Imserso que de veres tinguessin interès gaudirien d’avantatges i d’una visita més enriquidora.
Si us cont aquesta història és perquè em va venir al cap aquesta setmana en veure que hi tornava a haver atracats al port de Palma quatre creuers descomunals de grossos, contaminants, desgastadors. Als carrers de Ciutat hi havia una gernació. Vaig pensar que com a prioritat aquelles persones tenien cercar un forat per pixar.
