Ara ve Nadal

Vehicles circulant sota els llums de Nadal 
del passeig de Sant Joan.
3 min

Si un dia d’aquests es deixen caure per Sant Feliu de Guíxols, es trobaran amb una ciutat del tot moderna. Places dures on el sauló acollidor ha estat substituït per pedra agressiva, per exemple. I es trobaran amb diguem-ne ornaments nadalencs dignes de l’abominable mal gust de les ciutats modernes. A Barcelona, el Palau de la Generalitat ha estat omplert d’etiquetes com si es tractés d’un producte de rebaixes. De fet, aquesta idea que algun publicitari ha cregut brillant, potser en el fons té a veure amb la veritat més dura. Catalunya està de rebaixes. A Sant Feliu, els diguem-ne ornaments nadalencs són del mateix mal gust. En la placeta de pedra dura amb escales que baixen a la platja, just al final del passeig, hi han bastit un arbre artificial símbol d’un Nadal també artificial. Un con gegant, vaga imitació d’un avet, fet amb una estructura metàl·lica recoberta d’una mena de gespa de plàstic, perquè així el con és verd, com els avets de la Selva Negra, posem per cas. I a la gran i flamant plaça de davant del monestir hi han instal·lat una mena de bola gegant, d’aquelles que es pengen als arbres de Nadal, tan gegant que hi pots entrar. A dins, vuit cadires, blanques com sanitaris, que conviden a seure i a descansar. Que modern s’ha tornat Sant Feliu! Això sí, ni un sol senyal de la festa que se celebra per Nadal. Ni un sol pessebre enlloc. Potser la comunitat musulmana s’ofendria. Però si la ciutat és laica, per què posen tants ornaments nadalencs? La resposta és ben senzilla: perquè les festes de Nadal són unes festes comercials, una mena de Black Friday continuat que va des del pont de la Constitució fins a Reis. I el naixement del Nen Jesús i l’adoració dels Reis només són reclams per a vendre torrons i joguines. I ara pantalles i pantalletes, telèfons i tauletes… 

Aquesta modernitat santfeliuenca, però, aquest mal gust bonista i capitalista, té secrets amagats que cal saber trobar. Penso en els artistes plàstics que viuen i treballen a la ciutat: Udaeta, Marzo-Mart, Nei Albertí, Àlex Pallí…

Quan vaig anar a viure a Sant Feliu, ja deu fer ben bé quinze anys, em va estranyar que a la ciutat no hi hagués cap escultura pública contemporània. Em van dir que n’hi havia hagut una, a la placeta de Joan Maragall, obra de Manel Marzo-Mart. Però l’Ajuntament la va retirar i sembla que l’ha perduda. I la ciutat continua deserta d’obres d’artistes que hi viuen i hi treballen. Alberto de Udaeta, per exemple, que té obra pública a Platja d’Aro o a Begur, no en té cap a Sant Feliu, on fa molts i molts anys que té el taller i hi viu. En canvi, en té una bona col·lecció al Museu d’Escultura de Palafrugell, fundat pel recentment traspassat, com se sol dir, l’enyorat Antoni Vila Casas. Un altre prohom català, per sort encara entre nosaltres, va creure que el president Irla tenia una làpida massa senzilla al cementiri de Sant Feliu i va encarregar a Udaeta una mena de tomba monument perquè hi reposessin les cendres del president. Udaeta va fer un projecte magnífic. L’Ajuntament de llavors va triar un racó del cementiri perquè s’hi instal·lés. D’això ja fa anys. I la tomba encara no hi és. Algú amb qui n’he parlat en culpa Esquerra Republicana, d’altres diuen que és la família que no ho vol, adduint que Irla era un home discret. 

Udaeta també és un home discret i va entendre perfectament l’encàrrec. Un cub de ferro fos, discretament rovellat, una forma contundent com és habitual en l’escultor. Udaeta és l’escultor que conec que més sap construir una forma plena i rica de significat. Els seus volums, habitualment de ferro fos –també ha treballat el bronze i el corten retallat i soldat–, tenen una presència real, una manera d’ocupar l’espai que es fa inoblidable. Treballa construint sèries de peces en què estira el fil d’una idea. Recordo la sèrie d’Ombres, d’Encluses, de Ciutats, de Passatges, de Cascs… Ja fa uns anys, vaig tenir la satisfacció de fer una exposició amb ell. Una exposició que era o volia ser un diàleg entre la seva escultura i la meva pintura. Això era quan a Sant Feliu hi havia encara una certa vida artística. L’exposició va ser a la galeria Kroma, a la rambla Vidal, una galeria que ja no hi és… Si tenen ganes de conèixer l’escultura d’Alberto de Udaeta, mirin de fer una visita al seu taller… 

I perdonin que avui els hagi parlat tant de Sant Feliu de Guíxols, el meu poble d’adopció. És que ara ve Nadal i em deprimeix aquest mal gust imperant, el de Barcelona i el de Sant Feliu. I el de tot arreu.

stats