Ara sí, la vida al centre

Activista ecologista i portaveu del GOBJorge Riechman diu en una entrevista publicada recentment: "Allò que és ecològicament necessari és avui políticament impossible". Ara, la Covid-19 ha fet que sí que sigui possible. És més, ho ha imposat. A tothom i pertot. Una emergència sanitària sense precedents a tot el món que no serà la darrera. Ja sabem que en els anys que venen la cosa anirà d'emergències: Glòries, les fallides de les lògiques del capitalisme (com l'emergència Thomàs Cook) i la caiguda dels seus engranatges, emergències socials, sanitàries, climàtica...

Veim que no en tots els casos el concepte emergència s'assumeix de la mateixa manera. Veim ara com s'actua vertaderament i des de la responsabilitat davant una emergència real, en aquest cas sanitària, cosa que posa de manifest la no assumpció real d'emergència climàtica per molt que l'hagin declarada per activa i per passiva les mil institucions. No veim, en el cas de l'emergència climàtica, mesures excepcionals, pressupost addicional, un canvi el l'ordre de prioritats polítiques i socials... tot el que ens està mostrant l'actuació contra l'emergència sanitària del coronavirus. Ara sí, i per primera vegada, políticament s'està posant la vida al centre. La vida de les persones per davant de qualsevol altra prioritat i valor. S'apel·la a la corresponsabilitat col·lectiva, es posen per davant els més vulnerables (en termes de salut, potser no tant en termes d'exclusió social...) . Per primera vegada, la vida està per davant dels interessos dels sectors econòmics i les polítiques estan posant les persones al centre i tenen per objectiu garantir els béns materials (bàsicament aliments) que les sostenen. S'estan fent polítiques de cures als col·lectius que aquests dies atenen des de sanitat i serveis socials les persones amb risc o vulnerables. Polítiques adreçades a sostenir la vida en majúscules, i mentrestant, tot i que encara no revertim d'arrel els mitjans de producció capitalistes, aquests aturen gairebé en sec, i la terra, el planeta, descansa. Fet i fet, és el que des de fa anys reclama en veu alta l'ecofeminisme i l'economia feminista.

Des de sempre a la vida tenc present una premissa: la vida no et dona el que vols, sinó allò que necessites. M'ha fet demanar-me què n'havia d'aprendre, d'una situació complexa, una situació dolorosa, a vegades repetida. Em demanava, i em deman quan passa, per què la vida em fa passar per això, que no és el que vull o m'agradaria, però queda clar que és el que necessit per espavilar, per qüestionar-me, per mirar cap endins, per rompre'm, per desfer-me si cal i tornar-me a refer nova per continuar avançant en aquest aprenentatge constant. Pot ser que aquesta emergència sanitària que afrontam sigui també perquè la necessitam. Necessitam aquesta aturada absoluta, que se'ns trastoquin les inèrcies infinites en les quals es desenvolupen les nostres vides, per aturar, pensar i entendre i, sobretot, per veure la possibilitat d'altres polítiques, d'altres maneres de viure i relacionar-se, de capgirar l'ordre de les prioritats materials, de veure quines realment són les necessàries per sostenir les vides de totes. Però alhora sé que aquesta lectura no és del tot justa i real, perquè no pot ser universal. Dins de casa nostra, molts de col·lectius invisibilitzats, exclosos dels circuits del suposat 'estat del benestar', estan exposats a aquesta emergència i no amb les mateixes condicions que jo o tu, que ara llegeixes aquest article. A més, aquesta emergència sanitària no sols l'afrontam els països del nord global, capitalistes -que som els que hauríem d'aprendre la lliçó-, amb un sistema públic de sanitat, com és el nostre cas. Aquesta emergència l'hauran d'afrontar també països del sud global que no gaudeixen dels nostres drets i privilegis. Atenent, idò, aquestes realitats invisibilitzades, oprimides, sotmeses i sense les mateixes oportunitats que tu i jo, no em val el raonament. Què n'han d'aprendre, ells, de les misèries a les quals els sotmeten les lògiques globals sobre les quals no tenen gens d'influència? Que n'han d'aprendre, ells, de la vulnerabilitat absoluta i injusta de les seves realitats? Ells, no res.

Nosaltres, sí, i molt. I en el context d'abordar la crisi global i injusta a la qual ens ha abocat el capitalisme biocida, i que té en l'emergència climàtica el màxim repte a afrontar, podem aprendre, sobretot, que es pot. Que quan s'assumeix vertaderament un estat d'emergència, sabem reaccionar socialment i política -sempre amb algunes excepcions, està clar. Afrontam una emergència sanitària que serà temporal, però no exclusiva. I afrontam una emergència global, no menys letal, i no menys greu, com és el canvi climàtic, que només té un factor en contra: actua més lent. Però caldrà insistir a exigir la mateixa contundència política i la mateixa resposta social. Sabem que podem. Sabem que poden. Ens ho estan posant de manifest. Ara només caldrà que realment vulguin. Posar la vida al centre. Distingir el que és essencial per sostenir les vides de totes les persones i dirigir-hi els esforços i pressupostos, deixant l'economia de les lògiques d'acumulació de banda i amb l'avantatge de tenir una mica més de temps -encara que no gaire- per generar alternatives per a les economies locals, fora ja de les lògiques capitalistes, adreçades a la producció de béns i serveis bàsics, imprescindibles per a la vida, reclamant la responsabilitat col·lectiva. Fer possible un futur, assumint l'emergència climàtica global.