Entre Arenys i Durango: la trinxera de les repúbliques
Una part del meu coret la tinc al País Basc, ho admeto. Estim des de la serra d’Urbasa fins al Duranguesat, passant pels frontons d’Iparralde, els boscos salvatges de Navarra i la campinya alavesa. Aquell poble no deixa de sorprendre’m mai, fins i tot quan veig aquelles destrosses ambientals, amb les xemeneies que s’enfilen al cel del gran Bilbao o aquelles carreteres gegants que esquincen antigues muntanyes. Què hi farem, soc el típic català amb un toc de basquitis. Potser, perquè com deia Skalariak, són els indis d’Europa; potser perquè parlen aquell idioma estrany i preromà; o perquè, senzillament, aquesta petita nació m’enlluerna per la seva caperrudesa de continuar sent. És per tot això que segueixo amb atenció les notícies d’aquest territori entrepirinaic.
És amb aquest rerefons que vaig rebre amb alegria la notícia que més d’un centenar de municipis bascos votaran mocions independentistes. El primer a fer-ho va ser Plasenzia, un petit poble de la costa de Biscaia, que fa un any va decidir “fer un Puigdemont” i declarar-se part de la república basca. Aquest gest ha inspirat altres localitats d’Euskal Herria, i avui ja són desenes els pobles i ciutats que segueixen el mateix camí. Fa uns dies, Durango va aprovar una declaració similar, i el pròxim dia 16 serà el torn de Vitòria-Gasteiz. La iniciativa es debatrà a les principals ciutats del país, com ara Bilbo, Donostia, Iruña, Baiona, Donibane Garazi i Maule-Lextarre, i, fins i tot, Trebiñu, un enclavament envoltat del País Basc que forma part de la província de Burgos.
La proposta ha sorgit del col·lectiu Ehun, un moviment al marge dels partits per la independència d’Euskal Herria. El text de la moció que es presenta a aquests ajuntaments reivindica la república basca com una eina necessària i subratlla que la ciutadania ha de tenir els mateixos drets que la resta de pobles del món i un esperit participatiu.
La cosa recorda inevitablement a l’experiment que es va fer fa més de 15 anys a Arenys de Munt. El 13 de setembre de 2009, en una jornada èpica, per primera vegada, es va consultar els catalans sobre la independència. Amb un 41% de participació, el sí va arrasar. Amb el gest simple de dipositar una papereta en una urna, va canviar el curs de la història catalana recent. I és que amb aquesta acció es va encendre una flama que culminaria amb el 9-N del 2014 i l’1-O del 2017.
He de dir que a casa nostra no ens hem quedat enrere. De tant en tant, reneixen iniciatives locals que reivindiquen el dret a decidir. Des dels anys noranta, el nostre PSM i altres grups sobiranistes han organitzat actes, proposicions parlamentàries i mocions municipals a favor del dret a decidir. El 2009 –en paral·lel a tot el Procés Català– es va fundar Avançam, una associació de regidors de les Illes Balears per impulsar l’autogovern. Gràcies a la seva iniciativa, diversos municipis van aprovar mocions a favor de l’autodeterminació: 19 de 53. Tot plegat mostra que la reivindicació continua viva, malgrat els canvis de cicle i les decepcions polítiques.
Però no tot són flors i violes. A diferència de l’eufòria inicial, el moviment Ehun s’ha topat amb el refredament d’EH Bildu, que veu la iniciativa com una acció inoportuna. Ara, pareix que els abertzales tenen més interès a assolir el govern d’Ajurianea i ser uns socis estables de Pedro Sánchez. El PNB ja ha dit que s’abstindrà, i molts regidors de Bildu dubten entre el suport a la proposta o la disciplina de partit. La història ens sona, no creieu? També als Països Catalans l’independentisme institucional està passant per una fase de desorientació i desmobilització, amb una esquerra sobiranista que no sap ben bé cap a on tirar.
Finalment, un darrer apunt. L’estratègia municipalista ha estat clau per als moviments emancipadors, tal com demostra el nostre passat. Recordem que la Segona República Espanyola es va proclamar després d’unes eleccions municipals, i curiosament (o no!), els primers ajuntaments a proclamar-la foren bascos i catalans. Eibar va ser el primer de tot l’Estat a fer-ho, el matí del 14 d’abril de 1931, seguit de Barcelona, on Francesc Macià va proclamar l’Estat Català. Tot això mentre Alfons XIII feia les maletes. No menystinguem, doncs, el paper dels ajuntaments com a motor de canvi. La història ens recorda que les revolucions, moltes vegades, comencen des de baix. Potser, un dia d’aquests, tornarem a veure com en algun consistori s’aixeca la bandera de la llibertat, i qui sap si la història, tossuda, tornarà a repetir-se.
Acabo amb uns versos de Mikel Laboa, un cantautor que mai passa de moda: “Hegoak ebaki banizkio / Neria izango zen / Ez zuen aldegingo / Bainan, honela / Ez zen gehiago txoria izango”. Que traduït seria: “Si li hagués tallat les ales / hauria estat meu / No hauria marxat / Però, d’aquesta manera / ja no hauria estat un ocell”.
Tinguem-ho clar, la història, com els ocells, sempre troba la manera d’escapar-se.
