Armengol i Antich, un PSIB i dos estils
L’esquerra illenca és a les portes d’aconseguir una fita històrica: tancar dos governs consecutius al Consolat. El mèrit no només és sumar vots a bastament per retenir l’Executiu, sinó quedar-hi amb tranquil·litat.
Tal com es pot comprovar a les pàgines d’aquest setmanari, no hi ha color entre les bregues internes dels governs d’Antich amb la disciplina que projecta el Pacte actual. De tant en tant, Unides Podem i MÉS per Mallorca fan qualque potadeta per marcar perfil, però, sigui la responsabilitat social o l’interès de partit, cap espenya l’espardenya.
De qui és el mèrit? Probablement tots n’han après, hi ha molts d’elements a tenir en compte. El primer, sens dubte, no caure en l’autocrítica interna i amb la ganiveta esmolada que tant va erosionar el primer govern progressista. La imatge de guirigall s’ha esvaïda i han aconseguit fer veure que la pluralitat governamental és un plus de qualitat. Tot i que a l’hora de la veritat moltes vegades no ha estat així, ho ha semblat. Un fet que ha ajudat de cara a l’exterior, especialment cap a aquells sectors, o part d’ells (els més renouers), que consideraven que l’esquerra no estava prou preparada (fins i tot, legitimada) per governar.
Ara, agradi o no als seus socis, el control presidencial que transmet Francina Armengol només és comparable al de Gabriel Cañellas, cadascú amb el seu estil, que no ve al cas. El nivell de compliment dels Acords de Bellver, sobretot després d’una pandèmia inimaginable, és elevadíssim, però la taca de l’habitatge deixa un emperò monumental a l’expedient.
Conscient que no l’esborraran, el Govern ha tornat aquesta setmana al castell per treure pit de la resta de la feina feta i amb la mirada posada en el tercer pacte consecutiu de progrés. Previsió i agenda, cosa que no passava amb Antich. Per si un cas, Armengol ja fa l’ullet a El Pi per si l’ha de menester l’any que ve. Feines fetes.
