Armes, banca, ètica

Les guerres no són mai espontànies, ni fruit de l’atzar. Les inversions financeres, tampoc. Llevat d’alguns que o bé ignoren les conseqüències de les guerres o bé són presoners d’alguna mena de fetitxisme, a la majoria de la població les guerres i els seus efectes, on sempre qui més hi perd són les persones innocents, ens repugnen. Ens repugnen les guerres, i ens hauria de repugnar també qui les provoca i per què i com se’n beneficia. Una de les més recents i visibles és la d’Ucraïna, però val la pena recordar que n’hi ha al voltant d’una seixantena actives, de guerres, en aquests moments. Cada dia mor gent a les guerres, encara que no es retransmeti a la tele o a les xarxes. Cada dia.

I és que les dades ens recorden que abans de la pandèmia, el 2019, ja s’havia assolit el pic de despesa armamentística de tots els temps. Tot i l’aparent 'pau mundial', en certa manera trencada per Putin i l’OTAN, sembla que torna un dels efectes associat a l’anomenada 'guerra freda': l’escalada armamentística, i la 'inversió' en la indústria de les armes. No fa falta anar gaire enfora per ser conscients del que això representa: fins i tot a Espanya, amb el govern més progressista de la història, la despesa en defensa no ha aturat de créixer, i les inversions en armament, tampoc. L’aprovació aquesta setmana dels Pressuposts Generals de l’Estat deixa palès que la despesa en defensa del Regne d’Espanya el proper any serà de més de 15.000 milions d’euros (un 25% més que enguany), sense comptar que aquest pressupost no s’arribi a duplicar com ha succeït any rere any, amb diferents subterfugis administratius, com camuflar-lo per exemple com a despesa en I+D+i, en recerca i desenvolupament… Escut social, sí, i escuts antimíssils també, supòs.

La deriva securitària de les polítiques a escala mundial després dels atemptats de l'11-S, a inici del mil·leni, ho ha impregnat tot: des de la justificació de guerres injustificables i de l’increment de la despesa en aquest camp, al racisme en forma d’islamofòbia i els discursos d’odi, a la venda d’alarmes fonamentada en la por al veïnat o a l’immigrant que et pot ocupar la casa. O als videojocs militars amb efectes cada cop més reals, que ens immunitzen contra el dolor dels altres.

La guerra penetra a les nostres vides de les formes més subtils, i quan l’armamentisme es naturalitza, com ha passat als Estats Units –amb un tema que segueix sent una font important de conflicte polític– venen les massacres de joves als instituts, o els supremacistes que es creuen legitimats a assassinar els que consideren éssers inferiors a ells. L’extrema dreta, en el terreny del discurs, parla de “guerra cultural”, i, de fet, entre episodis de crispació, com el de La Salle a Palma, va imposant el seu sentit comú, allunyat de qualsevol projecte de convivència pacífica i democràtica. No importen les conseqüències, ni el saldo de víctimes, ni el saldo convivencial. La seva estètica promilitarista va molt més enllà de les banderes, i inclou des de mascaretes protectores de camuflatge a rancis rituals d’exaltació castrense.

 Desmuntar les guerres, per tant, implica desfer aquest sentit comú del 'campi qui pugui' que genera por i ens atrinxera, i ens converteix en carn de canó (i de consum) dels senyors de la guerra. Però també implica desmuntar els lligams entre allò que consumim, estalviam o invertim, que alimenta les guerres encara que nosaltres ho ignorem. Ja fa estona que diverses ONG, amb un paper destacat del Centre Delàs d’estudis per la pau, posen el seu granet d’arena amb els seus informes sobre 'Banca armada', amb l’objectiu justament de visibilitzar les vinculacions entre les entitats financeres espanyoles i el negoci de la fabricació i venda d’armes. La majoria de bancs convencionals, per molt que amb les seves campanyes de publicitat transmetin pau, solidaritat i mindfulness, financen de forma directa la indústria de les armes: com a accionistes de les companyies armamentístiques; finançant les exportacions; amb l’emissió de bonus i pagarés; amb la concessió de crèdits i préstecs a les empreses d’armes, i un dels més freqüents en els darrers temps: els fons d’inversió. Quan la guerra es converteix en una inversió a futur, tenim un problema com a societat, com a humanitat.

 Aquesta setmana Jordi Calvo, del Centre Delàs, economista i doctor en pau, conflictes i desenvolupament, ens parla a Palma, de la mà de Fiare Banca Ètica i Coop57, dels lligams entre el món financer i la indústria armamentística que alimenta les guerres i se n'alimenta. I alerta: el món financer també som nosaltres; a l’hora de triar banc o assegurança, per exemple. Sempre hi ha opcions, i la banca ètica és una alternativa més que necessària. Amb principis i amb transparència, saber on van els nostres diners, que, com bé recorda la darrera campanya de Coop57, fan feina fins i tot quan dormim. Que els nostres diners no contribueixin a cap guerra.