A les armes, ciutadans

Macron s’ha fet retratar colpejant un sac de boxa al gimnàs en un “jo també tinc bíceps, Vladímir”. Quina època, la Guerra Freda, quan els presidents no jugaven a ser Sylvester Stallone. No com ara, que sembla que hi ha dies en què no hi ha ningú al volant i que anem de baixada i sense frens a complir alegrement amb el precepte que no hi pot haver cap generació que no hagi conegut la guerra. 

En realitat, aquelles dècades, de fredes no en van ser gens. Els Estats Units i la Unió Soviètica van fer-se la guerra a tots els continents. Europa oriental va viure escanyada sota la dictadura comunista, i aquí vivíem en un règim feixista que quan es va girar la truita per a Hitler i Mussolini va veure clar que l’últim cartutx que li quedava era presentar-se com el millor aliat anticomunista, disponible per a bases militars. I així va aconseguir que fins a tres presidents nord-americans anessin Madrid a saludar el Generalísimo. La democràcia era un bé escàs, aleshores.

Ara hem tornat a la Guerra Freda amb Rússia, fiant-ho tot a la destrucció mútua garantida, mentre el món occidental es pregunta què vol Putin. És la mateixa pregunta que Washington es va fer amb Stalin. Un jove funcionari de l’ambaixada americana a Moscou, George Kennan, va contestar-la el 1946: els objectius de Stalin eren, per aquest ordre, la seva seguretat personal, la del seu règim, la del seu país i la de la seva ideologia. Havia de tractar el món com una força hostil, perquè era l’única manera de mantenir un govern que se sostenia a còpia de crueltats i sacrificis. Stalin volia que cap acció interna amenacés el seu règim personal i que cap acció externa amenacés el seu país. Hi ha paràgrafs de la història que es repeteixen. Ara tothom se sent amenaçat per l’altre i diu que no va ser ell qui va començar les amenaces. I per això anem de cap a rearmar-nos.