Arrels

Seria molt pretensiós per part meva intentar posar llum nova sobre un tema tan analitzat i estudiat com és la globalització i la concentració econòmica i de poder en el capitalisme tardà o capitalisme del desastre, dues maneres d’anomenar el sistema en la fase actual. Però la veritat és que, si escoltes la gent, t'adones que a l’ambient hi flota cert sotsobre, que dona peu a dos comportaments suposadament oposats: passivitat, per manca de referències sòlides, i fugida cap endavant, no exempta de temeritat. Temps líquids, deia el pensador polonès Zygmunt Bauman. 

Encara que no es vulgui fer cas als estudiosos, és més que raonable pensar que aquesta ingravidesa existencial que infecta la vida quotidiana alguna cosa tindrà a veure amb tot allò que es diu i s’ha escrit respecte de la globalització. De fet, de la relació entre la globalització i l’esfera particular se’n parla poc, per ventura massa poc, quan realment és el que importa al comú de la gent. Perquè sapiguem de què estam parlant, particular és el país i les seves llibertats i els drets i les llibertats dels ciutadans que l’habiten. Les causes d’aquest dèficit s’haurien de buscar en la immensitat i poder de la globalitat respecte d'una suposada petitesa de la particularitat i a l'aparent gran distància que existeix entre una esfera i l'altra. Constatació d’una nova contradicció: distància aparent, en l’època de màxima rapidesa en la comunicació, algú hi està interessat i té els mitjans necessaris per fabricar aquesta ficció.

La globalització ha conduït que una reduïda elit pretengui, i pugui, dominar el món i imposar la voluntat d’una minoria sobre la majoria. Però això que sembla simple no ho és tant, per diferents raons. Quan es va proclamar als quatre vents el triomf del neoliberalisme i la superació dels blocs i s'aplaudia, a mans plenes, el 'final de la història', s’equivocaven. Ara assistim a la crisi terminal del model neoliberal i a la lluita aferrissada entre 'allò' que queda d’Occident, la Xina, Rússia i altres potències emergents per redistribuir-se el món. Mentrestant, les elits dominants imposen 'més mercat' i menys democràcia, és a dir, uniformitat, com a solució. La particularitat fa nosa, allò senzill fa por al poder.

Es pretén dissenyar un model social sense història, de gent sense arrels. Un exèrcit de zombis articulat sobre la base d’un comportament binari i maniqueu, que es perfecciona amb un altre sistema binari de ciència artificial basada en algoritmes  de comportament, en què la part humana de l'home postcapitalista seria aquella que posseeix la capacitat de consumir. I la llibertat es confon amb aquesta capacitat de consumir (les famoses cerveses de Díaz Ayuso) amb l'afany d’alimentar la ficció individual de crear-se una identitat pròpia d'acord amb components que el mercat proporciona. Però cal comprendre el capitalisme des de les perspectives de les seves crisis, no només des de la perspectiva de la dominació; si no és així, no hi ha perspectiva.   

Teories massa sofisticades per creure que les pugui dur a terme algú proper que, per exemple, un hagi pogut votar. Qui ho vegi així s'equivoca; el 'pack' del bon govern neoliberal que ve de fàbrica, bàsicament, inclou un manual de com deixar fer el mercat lliurement i les instruccions per a arrabassar tota vinya que pugui produir brou amb denominació d'origen. Observin el que està passant des de fa un temps, des que hi torna haver un govern neoliberal a les Illes: facilitats al mercat immobiliari per a estrangers, una volta més en la utilització de l’espai públic per a ús privat, reflotar la borsa de places per a ús turístic, més... i un atac despietat al català, les arrels de la vinya. La llengua és la saba d'un país. 

El manual de resistència del ciutadà comú no és el d’Star Wars, per immens que sembli el món globalitzat, sinó el de la naturalesa propera. El ciutadà viu la quotidianitat a prop del que és concret i particular, i en aquest àmbit és on pot trobar els mecanismes, o les esquerdes, pels quals expressar les reivindicacions i participar en la cosa pública. Parlarem de trobar esquerdes quan les portes de les institucions es tanquen o la legitimitat es veu amenaçada. En aquest cas, la negació d’allò que es vol imposar, i no es pot acceptar, implica creació i progrés. La negació de la negació de Hegel. Aquest país no seria el mateix, sinó pitjor, sense el no dels moviments i mobilitzacions ecologistes a la destrucció del territori, ni el no a la imposició centralista i la defensa de la cultura i la llengua catalana de l’Obra Cultural Balear que es va iniciar un llunyà 31 de desembre 1962. 

Aquestes i altres entitats de la societat civil són un exemple de viure, d’una manera o altra, el món que es vol crear i que en la negació d’allò que se'ls vol imposar en contra de la seva voluntat fan país i enriqueixen la societat. La seva tasca no està orientada pels diners, ni configurada per les regles del poder, però dia rere dia, any rere any, són innumerables les empreses i el negocis privats que treuen benefici d’un territori protegit, d’una cultura viva i d’un patrimoni preservat. Un il·lustre visitant habitual de Mallorca, Carlos Fuentes, en un llibre titulat Por un progreso incluyente, citava un altre mexicà universal, Alfonso Reyes, que deia: “Seamos generosamente universales para ser provechosamente nacionales”. Universal i global sovint són contradictoris. 

Ara, novament, “perquè el nostre amor a la llengua i a Mallorca és infinitament més fort que el seu odi”, l’Obra Cultural Balear convoca per al 5 de maig a la plaça Major de Ciutat a rebre i acompanyar el Correllengua que, des de fa 30 anys, organitzen els Joves de Mallorca per la Llengua. Són els intersticis o les esquerdes on hi trobarem la gent comuna i senzilla, protagonistes de la història perquè, simplement, estimen. La novetat no és que es mobilitzin per la llengua, que ho fan des de fa molts anys, el que fa que el moment sigui, un cop més, excepcional és l’existència dels zombis planetaris, armats amb aixades fabricades vés a saber on, que tornen a intentar vanament arrabassar les arrels del país.