Arri, burret, etcètera
A mi, que no m’agrada cuinar (no em relaxa, no tinc paciència, no hi tinc traça), no hi ha res que m’agradi més que veure cuinar els altres. M’agrada veure com els de la tele, en aquelles cuines tan precioses, van tallant verdura, obrint calaixos per treure’n estris i netejant el que embruten amb aquella naturalitat. Quan algú cuina per a mi (que és el regal que agraeixo més de tots) no m’agrada arribar amb la taula parada. M’agrada aquell moment d’abans. Quan encara encenen el foc, si serà una costellada, calçotada, sardinada... O quan encara remenen la cassola o tasten la sopa. M’agrada arribar abans, prendre’m una copa i mirar. Als restaurants també. Per això em sembla tan bonic que t’acabin plats a la taula o que et deixin veure la cuina.
Com que m’agrada veure cuinar, m’ha fet il·lusió llegir als papers que torna a celebrar-se la fira Orígens, a Olot. Era una fira que ja no s’hauria fet el 2020 per qüestions de pressupost. Vull dir que la pandèmia ho va interrompre tot, però la fira ja estava interrompuda. Me n’alegro molt, que es torni a fer, perquè les trobades professionals del negociat de Teresa Jordà (Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació, vaja) són un plaer per als aficionats i una necessitat per als que s’hi dediquen. A Orígens hi ha cuiners, tastos, cursos per a nens, per a grans, masterclasses... Si t’agrada el menjar és com anar a Alimentaria: sempre hi ha alguna cosa que t’il·lusiona, que et sorprèn, que et compraries, que tastaries.
Desitjo que tornin les fires d’ous, la del formatge, de Sant Ermengol, la de la tòfona, la del fesol, la de l’oli, a les Garrigues o a les Terres de l’Ebre, la de la botifarra, la de l’espàrrec. Déu meu, em pensava que no diria mai aquestes paraules però... tinc una mica de ganes, fins i tot, d’anar a un (ai, senyor...) mercat medieval.
Empar Moliner és escriptora
