Arrimadas per la porta del darrere
Un dels escassos somriures que m'ha provocat Inés Arrimadas va ser quan va coincidir en algun debat electoral amb Cayetana Álvarez de Toledo. Se'n recorden? A banda de demanar la dimissió del director de TV3, o el tancament de la cadena per “sectarisme” (mira, s'anticipaven a Juana Dolores), Arrimadas i Álvarez de Toledo formaven un duet còmic tan involuntari com eficaç. Totes dues eren igualment barroeres a l'hora de divulgar i defensar falsedats, però quan Álvarez de Toledo es dirigia a Arrimadas, o s'hi referia, ho feia amb una condescendència que era l'expressió d'un classisme insuperable. “Como ha dicho Inésss”, sil·labejava la pepera aristòcrata, i en la manera com arrossegava les consonants i com aixecava el nas en pronunciar el nom de la líder de Ciutadans hi ressonaven segles d'aquella prepotència que tanmateix Arrimadas s'obstinava a atribuir a les classes populars catalanes.
És sols una imatge d'un fenomen que Arrimadas, en el moment de donar per liquidada la seva carrera política, exemplifica perfectament: com els mitjans de comunicació de la dreta nacionalista espanyola construeixen líders, els consumeixen i els retiren de circulació una vegada els tenen amortitzats. En el cas d'Arrimadas, els titulars, els articles d'opinió i les tertúlies que la saludaven com la primera dona presidenta (de la Generalitat, primer; després, del govern d'Espanya), que ara es veuen tan llunyans, són de fa quatre o cinc anys. D'aquests, els darrers tres i mig Arrimadas els ha passat com el seu partit: confusa, desorientada, intentant —sense aconseguir-ho— trobar una sortida a la descomunal caiguda electoral que va patir Ciutadans el 2019, i que ja li va costar la carrera política a un Albert Rivera que encara no ha entès que aquell fracàs va ser estrictament responsabilitat seva. Des d'aleshores, la màxima aportació i èxit polític d'Inés Arrimadas degué ser martiritzar el pobre Quim Torra durant els mesos més crus de la pandèmia, uns fets que l'expresident català va recollir al seu volum Les hores greus, escruixidor testimoni d'una col·lisió entre patriotismes.
Ciutadans ha estat, amb diferència, el pitjor que ha donat la política catalana de l'era de 1978. El pitjor perquè és el partit que amb més eficàcia ha aconseguit introduir, o reintroduir, un cert populisme que combinava elements lerrouxistes i falangistes, juntament amb rescats de les esquerres escaldades i ressentides, i algunes innovacions de les noves dretes, des del Tea Party fins al trumpisme. Rivera, Arrimadas, Casado, la mateixa Álvarez de Toledo, ara Ayuso i Abascal, sense comptar el seguici de personatges sempre pintorescos que graviten o gravitaven entorn de cadascun d'ells. En definitiva, un ball de noms i de cares que fan girar la roda de la dreta espanyola ultranacionalista. Com ja s'ha dit a bastament, Ciutadans i Arrimadas se'n van, però el mal es queda. I el mal és una dreta més agressiva que mai que ara es troba en plena fase expansiva, i una degradació del debat públic que les esquerres fan ben poca cosa per superar.
