L’arrodoniment
“Doncs seran vuit euros amb quinze. Si vol col·laborar amb un arrodoniment per a Metges Sense Fronteres, premi el botó verd”, et diu el venedor de pizza, o de cafè o de roba o de fruita. I tu fas que sí, la primera vegada amb sorpresa. I prems el botó verd, el que et salva perquè salva; prémer el botó vermell és lleig, és negar la solidaritat, anar a l’infern.
La idea és boníssima i molt més efectiva que les polseres solidàries que pots comprar, també al costat de la caixa, per un euro. Treure un euro segons com fa mandra; un euro és un euro, però un botonet, un botonet verd, no és res i ja està fet. Qui diu que no, que no pensa col·laborar amb Metges Sense Fronteres, ho diu en veu alta, massa enfadat, com explicant a tothom que el vulgui sentir que ell potser si no li imposessin col·laboraria, però que d’aquesta manera no. Hi ha qui, per qüestions de presbícia, no veu el preu del que ha comprat al datàfon i, per tant, no sap com està arrodonint. En un dia, segons que vagis a comprar molts cafès, pizzes, peces de roba o de fruita, et pots trobar la situació quatre o cinc vegades.
Si aquest arrodoniment en lloc d’anar només a una ONG fos un impost, igualment voluntari, l'acceptaríem? Un impost, per exemple, per millorar la sanitat, els boscos, el preu del raïm que es paga als pagesos, els pisos socials, la ràdio i la tele pública? Suposo que no. I si servís, per exemple, per donar propina als treballadors que ens han atès? A la declaració de la renda ens ofereixen la possibilitat de finançar l’Església. És posar una creu. En una escala més grossa, sentim a Catalunya Ràdio que algunes aerolínies et preguntaran quin preu estàs disposat a pagar, quan compres un bitllet, perquè el combustible que fan servir sigui menys contaminant. En una escala més petita, els captaires et diuen “guapa” mentre t’ensenyen el pot del McDonald's. El més important no són els diners que estem disposats a pagar. El més important és l’enginy del sistema per recaptar-los.
Empar Moliner és escriptora
