Arruixats
Se n’ha dit gentrificació perquè arruixada ens fa sentir molt pitjor encara. Aquesta setmana, mentre entrevistava l’artista Santiago Sierra –una entrevista que trobareu en aquest mateix setmanari–, vaig recordar aquell “Inländer raus” que va escriure en una pancarta immensa a Cala Sant Vicenç com a acció d’una Nit Niu, un festival artístic que té alguns punts semblants al Cool Days d’Artà, en el qual participa ara l’artista madrileny. “Nadius fora” o “Nadius arruix” era el crit en alemany que ens posava davant els ulls i en lletres molt grosses Santiago Sierra. Gairebé no havien arribat a la cala els primers turistes ni tampoc els primers nadius del dia que les autoritats ja l’havien retirada. Se’ls va acusar de censura. Des de l’Ajuntament de Pollença varen dir que no sabien que era una acció artística. Coneixen les estratègies. Res de nou.
Allò passava el mes d’agost del 2001, quan encara no sabíem què era la gentrificació, i això que el concepte té 58 anys, que podríem estar-hi previnguts. Aquí no volíem veure (ni sentir) aquell crit que es posava en boca dels estrangers que amb els seus doblers podien acabar per ser els propietaris de les illes. Tant és així, que aquell dia varen ser els veïnats els que varen demanar la retirada de la pancarta. La veritat els amargava les vacances a unes cases de les quals llavors encara podien gaudir.
Han passat vint anys d’allò i el “nadius fora” és ja una realitat tan incontestable com les xifres de les quals es dona notícia setmana rere setmana. Els propietaris estrangers ja es compten per desenes de milers i superen de molt el mig centenar de milers. La immensa majoria són alemanys –anava bé amb l’“Inländer raus”– i no n’hi ha cap de pobre, d’aquests estrangers. També augmenten cada setmana els preus dels habitatges, tant per a la compra com per al lloguer. Els illencs venen i ja no poden comprar. Allò que per a nosaltres és innaccessible per a d’altres és barat. I amb aquestes condicions no s’hi pot competir.
Quan comentava a Santiago Sierra que la seva acció del 2001 havia resultat premonitòria i comentàvem l’extraordinària pujada del preu de l’habitatge, l’artista, amb una innocència gens innocent, em va demanar: “I quan aquí no pugueu pagar un habitatge, què fareu? Us n’haureu d’anar?”.
Que hi hagi una gran majoria de la població que no té accés a l’habitatge hauria de ser la preocupació principal del Govern autonòmic. Sabem que al govern espanyol això que ens passa no només no el preocupa, sinó que ja li va més que bé aquesta compra massiva i a preus disparats. Són ingressos per a les arques públiques. Ja és prou significatiu que al govern estatal només se’l vegi preocupat per l’Espanya buida. Aquí, de buits, no n’estam gens ni mica, però tenim un problemàs.
