Un art per no ser mirat

EscriptorPuntual, la societat de l’espectacle ha envaït tota casta de suports per dir-nos què ens ha d’interessar de l’art actual. Aquest ritu es visualitza mitjançant una partida d’imatges que competeixen en agressivitat –en capacitat d’esquinçar retines. És la gran fira de les vanitats artístiques, Arco. Participar-hi o no situa –ara ja no tant– les galeries d’art i els artistes a la dreta o a l’esquerra del Pare. Amb una particularitat: en el judici final, aquesta ubicació serà eterna. Arco és un déu menor, el seu mandat té una durada irregular: no hi ha res més antic que el més modern a l’Arco de fa un parell d’anys. Amb excepcions, sobretot pel que fa a la capacitat del comerç per mantenir materials als mostradors o a les caixes fortes. En tot cas, les coses més passades de moda les trobam als catàlegs recents de la fira.

És un exemple de la banalització de l’art per part d’unes societats opulentes que en fan ostentació i senyal d’identitat. L’art és un component sense el qual un país no es pot presentar al món en posició de privilegi. Així, la seva capacitat de representació és explotada –i no és cosa d’ara, òbviament– fins a extrems insuportables. Un país exportador d’armes ha de poder exhibir en museus, en els espais públics i en fires les seves potencialitats culturals –l’art, sobretot.

Aquest fenomen es materialitza arreu, de vegades amb encert –respecte del propòsit dels seus patrocinadors– i de vegades amb la desoladora incapacitat de les coses que neixen sense més coneixement de causa que la mimesi indigent. On aquestes modalitats de pompa artística apareixen en tots els seus graus és en les escultures de les rotondes, obres de grans autors i també de funcionaris municipals. L’escultura realment apreciable d’un artista amb capacitats per a l’ofici i la piconadora irreparablement avariada en la construcció de la carretera tenen en comú un espai literalment inapropiat per mostrar-hi l’art: perquè impedeix la intimitat necessària per relacionar-s’hi positivament i obtenir-ne allò que, al meu temps, ingènuament però no tant, en dèiem missatge.

Aquest efecte de consum golafre, aquesta obsolescència immediata s’està traslladant als museus, sovint amb la coartada de fer-ne espais dinàmics, etc. Al fons de tot plegat, el renou furiós de la contemporaneïtat.