El debat sobre la immigració i la identitat
Les pròximes eleccions a Catalunya aniran del que van sempre: d’identitat. A vegades és a cavall d’un Estatut, o de la independència, o, ara, de la immigració. Però les eleccions a Catalunya sempre van d’identitat, amb posicions a favor i en contra, i les "en contra" poden ser bel·ligerants o subreptícies, amb allò que l’eix nacional és una mania d’una part del país i que no cal parlar-ne gaire o gens, perquè l’estat de les autonomies ja va donar resposta a qualsevol reclamació.
La discussió sobre les futures competències de la Generalitat en immigració ja està sent aspra. Junts l’ha anat a buscar en solitari en una decisió ideològico-estratègica a la qual encara li falta una base argumental compartible. La resta de partits se li han llençat al coll, i la que acabarà rebent serà la identitat, perquè posar-hi l’accent acabarà sent suspecte poc menys que de xenofòbia.
En realitat, no s’hi val que l’esquerra es proclami la defensora dels febles davant els abusos del mercat mentre passa per alt que el mercat subordina el català, o que les lleis vigents imposen el castellà sobre el català, sobre el qual fins i tot la Constitució espanyola de 1978 diu (sense anomenar-lo) que “és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció”.
Tampoc no s’hi val anar proclamant amb derrotisme que la llengua i la cultura catalanes es dissoldran com terrosos de sucre a la Catalunya dels vuit milions i, al mateix temps, passar-se al castellà quan veiem pels trets facials del nostre interlocutor que ve de molt lluny, sobretot perquè hi ha centenars de milers d’aquests nous catalans que han estat educats en català a les escoles del país. Ens cal més confiança en nosaltres mateixos, semblant a la que el país va tenir quan no teníem ni mitja eina política.
