Professor i escriptorNo fa gaire he llegit Les cuques, de Julià Guillamon, un llibre d’insectes, amb algun aràcnid i algun miriàpode com a convidats especials. No és un manual d’entomologia, a pesar de les belles làmines a color amb els dibuixos i els noms científics de les cuques. És un llibre de records d’infantesa i d’apunts de vida familiar, sempre associats a les bestioles. Guillamon no és un naturalista professional, sinó un observador d’un món que tenim al costat, esperant que ens hi fixem. Sobretot és un escriptor de raça, que brilla quan es treu de la màniga cartes sorprenents per fer la descripció exacta de les seves criatures: hi ha insectes que poden ser una sabata de ballarina o un guerrer zulu cobert amb un escut. És una molt bona lectura per a aquest estiu.
Els insectes tenen un prestigi literari modest, amb permís de Kafka. Fins i tot les papallones i les abelles, que deuen ser les cuques més indicades per a la lírica, tenen al corpus poètic occidental una rellevància inferior a la de les àguiles, els rossinyols o l’albatros. Però hi són, és clar. Jo tenc dos poemes d’insecte preferits. Un és de Joan Vinyoli i es diu, precisament, Insecte. S’hi barregen el motiu kafkià de la identificació amb la cuca i el motiu franciscà de la germanor amb totes les criatures, i es resol en una afirmació de la incertesa del nostre viure “en vol rasant, tot fressa d’èlitres, / brevíssim, sobre l’aigua.”. L’altre és Mosquits, aquella broma deliciosa de Pere Quart que diu: “La natura / diligent ens procura / una bèstia / per a cada molèstia. / Si a les fosques / ja no piquen les mosques, / hi ha els mosquits,/ que treballen de nits.” Al recull Dos viatges, de Xènia Dyakonova (una altra novetat recomanada, si us agrada el lirisme amarat de somni i amb paraules ben posades una rere l’altra), també s’hi deixen veure detalls com col·leccions d’erugues o libèl·lules d’ulls blaus.
El llibre de Julià Guillamon no esmenta la qüestió de si ara hi ha menys insectes que abans. No és cap retret. És una qüestió que no forma part d’aquest projecte literari, però diria que el lector no pot llegir el llibre sense tenir-la al cap. Especialment si és un lector que té la sensació que sí, que els insectes estan en franca retirada. Fa devers quaranta-cinc anys vaig tenir vel·leïtats entomològiques, i record com un trauma d’infantesa un atac massiu i devastador que un exèrcit de formigues va llançar contra la meva col·lecció d’insectes. Sí, els tenia clavats amb una agulla en un suro: ara no ho faríem, però llavors ho fèiem. Doncs bé, al meu món d’aquell temps hi abundaven els escarabats i els llagosts, que ara escassegen, i la trobada amb un pregadeu o amb una papallona rei no eren, com ara, un esdeveniment excepcional que succeeix una vegada en tot l’estiu si hi ha sort. I no parlem de les cuques de llum.
Hi ha menys insectes, en realitat, o és un miratge de la memòria? La meva impressió, lligada a un paratge limitat, pot ser un indicador del que succeeix a Mallorca o del que succeeix al món? El declivi dramàtic de les poblacions d’insectes i el possible impacte devastador d’això sobre la salut ecològica del planeta són temes recurrents a la premsa internacional, molt especialment d’ençà que el novembre del 2018 el New York Times Magazine va titular en portada “L’apocalipsi dels insectes ja és aquí”. El 2019, un estudi de la revista Biological conservation ja advertia que el 40% de les espècies d’insectes es trobava en declivi i que això podia conduir al col·lapse d’ecosistemes sencers. Mir a internet la conferència que Miguel Ángel Miranda, el nostre especialista en insectes, va fer dins del cicle sobre canvi climàtic del Laboratori Interdisciplinari sobre Canvi Climàtic de la UIB. Adverteix que falten dades per parlar de manera categòrica d’un declivi global tan alarmant, però acabam d’escoltar la xerrada amb el convenciment que el canvi climàtic, les espècies invasores, els pesticides i la destrucció d’hàbitats amenacen greument les poblacions d’insectes. Respecte del que succeeix a casa nostra, hi ha poques dades i sèries històriques, però les que hi ha van en mala direcció. No crec que la memòria m’enganyi.
Parlant de poemes amb insectes, n’havia oblidat dos de molt estimats. Resulta que un dels textos més famosos de John Donne, el gran poeta del Barroc anglès, es titula ni més ni menys que La puça i és un poema galant: si les nostres sangs ja s’han mesclat a la puça què ens ha picat, li diu l’amant a l’estimada, quin problema hi ha en una mica més d’intercanvi carnal? L’altre poema és Déu company, un dels cims de la poesia de Blai Bonet, que hi parla de la seva “soca desficiosa pel banyarriquer”. El banyarriquer és un coleòpter de larves que viuen als troncs d’alzines, oliveres i garrovers, fins a arribar a matar l’arbre: existencialisme entomològic.