L’article que no publicaré
Arran de la Setmana Tràgica, Joan Maragall va escriure un tros d’article que figura als annals del periodisme català: "La ciutat del perdó". Un escriptor catòlic demanava l’indult de l’intel·lectual i activista llibertari Francesc Ferrer i Guàrdia, el pedagog creador de l’Escola Moderna, que finalment va ser afusellat a Montjuïc el 13 d’octubre de 1909, tot i que s’ha demostrat que era innocent de totes les acusacions del lawfare de l’època. El Maragall poeta escriu en prosa un cant a la tolerància. Al final, una lliçó deontològica que he procurat fer meva des del seu fabulós mestratge periodístic: “Temperar la justícia amb la pietat”.
La censura de La Veu de Catalunya es va carregar aquell article brillant, tot i que no deia cap nom i era genèric. Escric aquest article sota la inspiració de tot allò, perquè n’havia fet un altre que no publicaré. Tot i ser genèric i no dir cap nom, tirava per terra una trajectòria professional valorada en el seu moment i avui enaltida i mitificada: la d’un amic i col·lega que acabo de verificar per diverses fonts –algunes de les quals en el seu moment no m’havia cregut, tot i que eren definitivament fiables— que va contribuir a una mentida d’estat creada pels serveis d’intel·ligència però signada per ell i avalada pel seu prestigi.
Quan descobreixes que una persona que has estimat i admirat té algun punt fosc, t’ensorres anímicament. Em va passar quan vam descobrir que teníem un infiltrat de la policia al PSUC clandestí, un company fins aleshores, a punt de desmantellar una reunió del comitè de Barcelona, dirigit per les dues persones més buscades per la Brigada Social: Miguel Núñez, el líder històric en cerca i captura, i Jordi Conill, just sortit d’anys de presó amb pena de mort commutada, acusat de participar en un complot per matar Franco, quan de jove militava a l’anarquisme; tots dos, per raons òbvies, envoltats de grans mesures de seguretat. El mètode de despistar el talp va ser el mateix que el mètode d’ETA davant dos casos similars anys després: fer veure que no havien descobert per a qui treballava i mantenir el tracte dins la normalitat per evitar mals majors. Els millors agents camuflats són els que no diries mai que ho són.
Les novel·les d’espies –i les pel·lícules que han generat— ens il·lustren sobre aquests personatges amb doble vida, alguns dels quals, per mecanismes psicopàtics, s’acaben creient que són certes totes dues i que ells no són un sinó dos. Obres mestres del gènere: L’agent secret, de Joseph Conrad; L’espia que tornava del fred, de John Le Carré; L’americà tranquil, de Graham Greene; i El dia del Xacal, de Frederick Forsyth, que va inspirar fins i tot zoològicament el Lobo dels serveis secrets espanyols.
He conegut alguns membres dels serveis d’intel·ligència en obert –de l’antic Cesid, de la CIA, del Mossad i de l'MI6—, i la veritat és que tots feien honor a l’apel·latiu cerebral, persones il·lustrades i educades, com el meu professor d’anglès, condecorat amb l’orde de l’Imperi Britànic per les seves arriscades missions a Gibraltar durant la Segona Guerra Mundial. A un nivell inferior, vaig veure com s’inventaven una història periodística només per convertir en èxit policial de recuperar el botí d’un “robatori del segle” el que havia estat un pacte amb els lladres a canvi de penes mínimes i beneficis penitenciaris. També vaig comprovar com era de relativament senzill fabricar identitats falses a partir de DNIs autèntics per començar, tant en el paper, plastificació i numeració, com en els arxius, per si de cas algun agent amb excés de zel volia fer comprovacions encara que el document passés la prova material de l’autentificació gràfica i l’escaneig.
En el cas que no vull explicar, tenien el periodista molt agafat i, comptat i debatut, l’únic que va fer, a canvi de qüestions personals delicades i de moltes informacions que li van atorgar notorietat, va ser apuntalar ben apuntalada una història fake. Que, signada per ell, esdevenia certa. Hi ha novel·les d’espies, sí, n’he esmentat algunes, però també hi ha espies –“analistes d’intel·ligència”, en puritat– que escriuen novel·les que esdevindran informació si les signa un periodista. El mínim que puc fer en record d’una vella amistat és no jutjar-lo i, coherent amb el Maragall que m’inspira una ètica, fer prevaldre la pietat per damunt de la justícia. No seré jo qui empastifi un currículum avui exemplar. Fins i tot, arribat aquí, em costa de creure el que els fets demostren, nego l’evidència i li atorgo la presumpció d’innocència i el benefici del dubte. Per tot aquest argumentari, he guardat l’article al calaix, però estic segur que, un dia o altre, algú que sap el que jo sé, i lliure dels prejudicis de l’amistat i de “la ciutat del perdó”, ho escriurà: en èuscar o en català.
La reflexió de fons és quantes històries falses ens empassem perquè ens fiem dels qui les escriuen o difonen. A veure si algun dia, en la “barca del temps” del navegant Espriu, llegeixo la veritable història del Procés i veig el veritable documental de tot el que va passar.
