Arxipèlag piscina
La piscina ha representat, dins l’imaginari popular, un senyal de riquesa, d’un estatus burgès conquerit a la fatalitat d’un passat miseriós. Quan algú es feia ric, a les pel·lícules, el primer que feia era comprar una casa amb piscina. I tot seguit el vèiem estirat enmig de l’aigua de color safir, en un matalàs inflable, fins i tot en una butaca d’aire, assaborint un còctel i gaudint del triomf.
Al conte El nedador, John Cheever va imaginar un personatge que, nedant de piscina en piscina, anava de ca uns amics a ca seva, tot creuant sense haver de fer massa jutipiris les piscines d’altres amics, coneguts i saludats. A mesura que nedava i saltava de casa en casa, el personatge s’adonava de com anava canviant tot, de com aquelles piscines que representaven l’ordre, la joventut, la riquesa i el plaer s’anaven fent decadents, fredes, buides, estadis fatals en una decadència ineludible. Nedava i nedava, però en el fons anava cap a la pròpia extinció.
També feia ràbia, a Mallorca, veure com als hotels els turistes tenien aquelles piscines enormes, amb tobogans i para-sols, mentre els autòctons anàvem cap al mar, no sempre en perfectes condicions de calma o de neteja. No hi havia –ni hi ha– cap bon hotel sense la seva gran piscina. Mallorca és una terra enmig d’un mar petit com una piscina, però la nostra terra té infinites piscines a dins.
Per altra banda, sabíem a quins hotels ens podíem anar a banyar d’estranquis, sense el risc que ens fessin fora massa iradament. Fet i fotut, les piscines eren cosa de gent rica, per això no ens ha d’estranyar que hagin proliferat tant als últims anys, a un ritme de gairebé vint noves piscines setmanals a les Illes. La cosa ha arribat a nivells delirants: a finals de l’any passat, al nostre arxipèlag hi havia 70.000 piscines –a una mitjana, a la baixa, de 5 metres per piscina, són 350 quilòmetres de piscines en línia, quatre vegades Mallorca de punta a punta…–, una xifra que no té per què estancar-se, basta tenir el terreny mínim per construir.
A falta de piscines, els meus padrins tenien safarejos, enormes i quadrats com piscines de ric, amb l’aigua no tan blava perquè no tenien el fons enrajolat ni net, però a dins l’aigua era igualment fresca –sortia del pou, gelada, pura–, i podies nadar en companyia de belles carpes o peixos koi, cosa impossible a les piscines de clor. No era una aigua recreativa i feliç, sinó laboriosa i preocupada, aigua per als cultius, valuosa com or. Per això inquieten tant les noves piscines; s’han d’omplir amb una aigua que escasseja, o que, quan surt de terra si hi ha pou, s’evapora i ha de ser cada dia reposada.
Tota la superfície de l’illa està perforada de piscines, qualsevol ho pot veure quan hi passa amb avió. Són ullets blaus, que resplendeixen com vidres, com els forats a la superfície de la lluna, però del color irreal del mar als mapes mundi. Hom ja podria fer com el nedador de Cheever i anar del Port de Pollença a Palma, nedant, i no per la mar, sinó de piscina en piscina, i tornar, i anar, i tornar. I tot per, al final, trobar la casa buida.
