L’arxiu de la nostàlgia de TV3
Fa dos anys i mig que va néixer el No tenim vergonya, el programa construït a partir de fragments televisius de l’arxiu de TV3. I la seva eficàcia és indubtable perquè té una mena d’efecte hipnòtic. En l’edició del programa s’hi aprecia a aquestes altures més familiaritat amb el material històric a l’hora de seleccionar els fragments i una bona habilitat a l’hora de transmetre entre línies el missatge a l’espectador. En la tria televisiva hi ha una subtilesa que va de la indulgència a la mordacitat. És molt revelador fins a quin punt un programa que només consisteix en unir consecutivament petits instants televisius acabi dient tantes coses d’una televisió, d’un tarannà i d’una època. En l’era actual, en què bona part dels programes han deixat d’emetre’s des d’un plató, sorprèn el munt de contingut que es produïa en els mateixos estudis de TV3. I sobretot crida l’atenció l’ímpetu perquè hi passessin coses diferents. La tertulianització dels continguts d’avui dia, on dia rere dia veus pràcticament les mateixes persones assegudes en una taula, contrasta amb una televisió que rebia convidats, que estava oberta a l’imprevist, que treballava els continguts i que s’esforçava per oferir noves idees. No és que totes fossin bones, perquè hi ha molts moments de vergonya aliena per fer honor al títol del programa, però s’hi intueix creativitat i il·lusió per fer televisió més que no pas la inèrcia per omplir les hores.
Com a explotador de la nostàlgia i l'humor, el No tenim vergonya és perfecte. Però el programa també és sibil·lí. En la selecció de fragments s’hi denota sovint cert plaer per posar en evidència la manera de fer d’alguns presentadors. Des d’una perspectiva actual, la fatxenderia que gastava Mikimoto resulta ridícula. Un dels aspectes on sembla que el No tenim vergonya ha descobert un munt de material sorprenent és a l’hora de subratllar continguts masclistes que, en el passat, estaven totalment normalitzats. El comentari de Julià Peiró en un reportatge reprotxant a una model que amb vint anys encara estigués estudiant COU, com si fos curta, i retraient-li que fos mala estudiant, ara es percep com inaudit i injust. El No tenim vergonya funciona gairebé com un mirall de la societat que érem. I és inevitable preguntar-se de quina manera els arxius de la nostàlgia del futur seleccionaran els continguts actuals de TV3 i com reflectiran qui som ara. ¿Hi ha prou creativitat per farcir els muntatges del futur o la vergonya serà que no hi haurà material que marqui les diferències?
10 anys d’Esport3
Durant l’emissió de TV3 aquests dies estem veient uns molinets de promoció que feliciten el canal Esport3 pels seus deu anys de vida. No està clar si la celebració ha de servir per donar-li l’enhorabona o l’extrema unció, perquè en aquesta dècada el canal no ha aconseguit ni fidelitzar l’audiència, ni tenir una línia clara dels seus continguts, ni oferir una programació amb personalitat més enllà de convertir-se en una mena de contenidor farcit més per obligació que per convicció.
