De l'assassinat com a instrument de progrés
Les ciutats, de vegades, produeixen monstres. Després s'horroritzen davant d'ells i pateixen crisis de paranoia: el monstre destruirà la ciutat i, per tant, la civilització. El més clar exemple contemporani l'ofereixen París, emblema de la bellesa, i la seva banlieue bruta, islamitzada, amenaçadora. Però qui explica millor els mecanismes d'aquest fenomen és un assassí victorià, Jack the Ripper, o Jack l'Esbudellador. Anem llavors al Londres del 1888.
Aquell Londres estava radicalment dividit en dues meitats. A la banda occidental hi havia ciutadans, parcs, avingudes, institucions, palaus i negocis. A la banda oriental, que començava darrere de la Torre de Londres i s'estenia gairebé fins a Essex, s'aglomerava una població que Jack London va definir com “la gent al caire de l'abisme”.
El 1851 el periodista Henry Mayhew va publicar London labour and the London poor [El treball a Londres i els pobres de Londres], un conjunt d'articles que descrivien amb precisió una de les zones més miserables del món, potser només comparable al barri de Five Points, a Nova York. Resulta curiós, i il·lustratiu, que aquests dos llocs espantosos (per pobresa, per densitat de població, per violència, per falta de salut, per desocupació) fossin a la ciutat més rica del planeta i a la ciutat que ho seria poc després. L'actual neoliberalisme, amb la seva desigualtat i menyspreu envers els pobres, s'assembla molt al liberalisme vuitcentista.
L'East End, l'extrem oriental de Londres, el “costat dolent”, patia dues malediccions de la natura. La primera, que allà s'eixamplava el Tàmesi i, per lògica, sempre hi va haver el port. La segona, que el vent a Londres sol bufar d'oest a est: com a conseqüència, tot el que feia mala olor, des dels tallers on s'adobava la pell fins als escorxadors, s'instal·lava més enllà de la Torre de Londres.
Si a mitjans del segle XIX l'East End era una cosa que els londinencs benestants preferien ignorar, durant les dècades següents es va convertir per a aquests mateixos londinencs en un malson. Què va passar? Un parell de fenòmens aparentment llunyans. En primer lloc, la Gran Fam d'Irlanda (1845-1852), que va empènyer desenes de milers d'emigrants irlandesos cap a Anglaterra i cap a barris com l'East End. En segon lloc, els pogroms contra els jueus de l'Imperi Rus: successives onades de fugitius jueus van desembarcar al port de Londres, un dels pocs llocs on se'ls acollia sense gaires problemes.
(El paral·lelisme és obvi, però el subratllo per si de cas: els jueus centreeuropeus del segle XIX eren vistos com els musulmans del segle XXI: pobres, fanàticament religiosos i incapaços d'adaptar-se a la civilització moderna.)
El 1873 va començar l'anomenada Llarga Depressió, una tremenda crisi econòmica que va durar gairebé dues dècades a Europa i als Estats Units. A l'East End no hi havia feina. El 13 de novembre de 1887 tot va esclatar: una multitud de desocupats famolencs, en què abundaven irlandesos i jueus, es va manifestar a Trafalgar Square. Més de 2.000 policies i 400 soldats es van ocupar de reprimir-los. La premsa va batejar aquell dia, diumenge, com a Bloody Sunday. El respectable Londres va sentir com mai abans l'amenaça d'una invasió de les “hordes salvatges” que malvivien més enllà de la Torre.
El 1888 algú va cometre diversos assassinats atroços a l'East End. Almenys cinc dones dedicades a la prostitució van ser escanyades i, ja mortes, els seus cossos van patir terribles mutilacions. Per a la premsa, que començava a ser un gran negoci (a la segona meitat del XIX, els britànics alfabetitzats van passar del 60% al 97%), aquests assassinats van ser un mannà inesperat. Jack the Ripper (el nom el va inventar un periodista de la Central News Agency a partir d'una suposada carta de l'assassí redactada pel mateix periodista) va encarnar totes les pors de la població de Londres. I va fer vendre milions de diaris.
Resulta interessant comparar la relativa objectivitat (i la compassió cap a les víctimes) amb què va informar l'únic diari important de la zona afectada, l'East End Observer, i el furor sensacionalista i xenòfob exhibit per la resta de la premsa. La reina Victòria havia pronunciat una frase fatídica: “Qui comet aquests crims no pot ser anglès”. És a dir, l'assassí era estranger. És a dir, probablement jueu.
El dramaturg socialdemòcrata George Bernard Shaw, amb un intel·ligent sarcasme, va dir que l'assassí era “un gran reformista social”, ja que havia aconseguit que, per bé o per mal, la premsa parlés dels problemes que afligien l'East End. L'Esbudellador mai va ser detingut, però el govern britànic es va convèncer per fi que la misèria de l'East End resultava inassumible. La solució? Nous habitatges, més feina i millors comunicacions, especialment el metro. Després d'unes dècades, l'East End era pobre però habitable. I l'odi/por als jueus havia (gairebé) desaparegut.
