Assegurança de vida?

“Espanya encara permet que bancs i asseguradores discriminin els curats de càncer”, llegeixo a l’ARA. Perquè la Fundació Josep Carreras ha fet un estudi que ens fa saber que a Espanya “la meitat dels joves d'entre 18 i 35 anys que han patit una leucèmia tenen dificultats per sol·licitar un préstec, i un 83%, per contractar una assegurança de vida”.

Aquests dies convulsos em miro hipoteques. Hi ha això que en diuen “la bonificació”. Et fan un tipus d’interès determinat i si contractes tot de serveis (alguns d’ells, trampa mortal) te’l rebaixen. Una alarma, una assegurança de la casa, una mútua privada... Pregunto per la mútua privada, per saber. Els dic que en aquesta mútua, si la lloguéssim, a part de nosaltres, hi hauria d’haver una senyora de setanta-cinc anys. Em diuen que “no agafen” senyores de setanta anys. “Per què?”, els pregunto. “Per l’edat”, em diuen. Que vol dir que, esclar, una senyora de setanta-cinc anys els sembla que tindrà més malalties i, per tant, els farà gastar. No fa pas gaire, els de l’assegurança de casa em van trucar i em van dir que ja no m’asseguraven més. “Per què?”, vaig preguntar. “Perquè ha causat moltes incidències”, em van dir. O sigui, que si no els truco mai em volen, i si els truco molt, no. És com si et venguessin un llibre i si te’l llegissis s'emprenyessin.

La hipocresia és màxima. Estem parlant d’una assegurança privada. El que és normal, justament, és que els joves compensin els vells, i els sans, els malalts. Com als bufets lliures. No acceptar els que “podrien” posar-se malalts és lleig i “pessetero”.  És com si em compro una T-10 però em penalitzen per fer-la servir, perquè ocupo un seient al vagó. És com si m’apunto al gimnàs i tinc la pretensió d’anar-hi. És com si m’apunto a Tinder, però si faig matx em penalitzen perquè el que els fa il·lusió és que pagui i prou. Ah, calla. Ves que no sigui això.