Assetjadors deconstruïts

L'escàndol d'Íñigo Errejón ve a afegir-se a la llarga llista d'homes d'esquerres que han protagonitzat també històries que van des dels comportaments inadequats fins a l'assetjament o l'agressió sexual en els darrers anys. Aquest fenomen sí que és transversal i el trobem repetit a una quantitat més que important de formacions progressistes, des de la CUP fins al PSOE, passant per ERC o, ara, Més Madrid/Sumar. Fora dels partits polítics, en àmbits –per exemple– acadèmics, artístics, culturals, també són freqüents els casos de fustigament, assetjament, xantatge, porno revenja i un depriment etcètera. Parlem d'homes d'entre cinquanta i seixanta anys els més vells, però també de quaranta, de trenta, suposadament educats i conscienciats pel que fa a la igualtat sexual. De fet, ells mateixos solen presentar-se com a tals: revisats, repensats, desconstruïts. Molts fan bandera d'aquests adjectius, i se'ls pengen amb posat solemne, com si fossin medalles en la lluita per la igualtat. La petulància, la xarlataneria, l'exhibicionisme i altres expressions de vanitat són infeccions de la vida pública dels nostres dies. Entre els homes, produeixen des de depredadorets de via estreta a grans depredadors d'ample de via europeu. Tots són perillosos, tots són repulsius, i tots tenen un entorn que els oculta i, sovint, els celebra.

Aquests falsos predicadors de la igualtat, quan arriben a una mínima –per mínima que sigui– quota de poder, o de prestigi, o de projecció pública, comencen a comportar-se com el gamarús amb pretensions de mascle alfa de tota la vida. Alguns troben la manera de retòrcer la retòrica progressista fins a convertir-la en un esquer sexual, i també els serveix de pretext i de pantalla protectora: la intensitat dels seus discursos pretesament igualitaris acaba fent-se notar en la incomoditat que moltes i molts senten quan arriba el moment de denunciar els seus abusos. La contradicció entre les paraules i els fets (“entre el personatge i la persona”, com va dir Errejón, en el seu infumable escrit de dimissió) és tan flagrant que desemmascarar-los es converteix en una tasca àrdua i ingrata. Perquè quan aquest moment arriba, ja hi ha massa gent que els ha seguit el joc, o n'ha participat, o n'ha estat espectador més o menys morbós.

La hipocresia no és cap invent dels nostres dies, però té un efecte especialment corrosiu quan es practica des de l'esquerra, per la senzilla raó que l'esquerra té un discurs moral (si no us agrada, digueu-ne transformador, digueu-ne de millorament). No és cert el tòpic de la superioritat que s'atribueix la gent d'esquerres; sí que és cert, en canvi, que és progressista oposar-se als abusos de poder. Utilitzar aquestes conviccions per mirar de refregar-se i fer-se el mascle davant dels amics i de noves víctimes propiciatòries, i després reaccionar amb mentides o amb pedanteria, evidentment desacredita tota la feina que s'hagi pogut fer abans, per bona o fins i tot excel·lent que hagi pogut ser. I el descrèdit és, evidentment, el pas previ a la derrota.