Associem-nos i serem forts
“Associeu-vos i sereu forts, instruïu-vos i sereu lliures, estimeu-vos i sereu feliços”. Encara que ho paregui, aquest no és un lema de l’escriptor, polític i filòsof italià Antonio Gramsci, sinó d’una de les figures més prominents de l’anomenada Renaixença cultural catalana, de finals del segle XIX: el polític i compositor Josep Anselm Clavé, impulsor de l’associacionisme i del moviment coral al Principat. No puc evitar pensar-hi aquests dies, en què sembla que el món i els Països Catalans tendeixen a anar una mica cap baix cul alt.
És el genocidi perpetrat per Israel a Gaza i és la guerra interminable de Rússia contra Ucraïna. És l’ascens de l’extrema dreta arreu del continent europeu i del món, amb Giorgia Meloni i Marine Le Pen aquí i amb el boig pervers de Javier Milei i el possible retorn de Donald Trump a l’altra banda de l’Atlàntic. És la proximitat de les eleccions europees i la por que la balança (és a dir, nosaltres, els votants) ens enfonsi en un temps més fosc, més reaccionari, menys lliure i menys igualitari per a tothom. És el populisme desfermat d’Ayuso al capdavant del PP madrileny, la perversió de la paraula ‘llibertat’. És la gent que la secunda. És el naixement, a casa nostra, d’una força xenòfoba com és Aliança Catalana, que defensa el mateix discurs que Vox però amb barretina. És la política lingüicida de Vox i del PP al País Valencià, i la tebior del PP de les Illes Balears a l’hora de no cedir davant les exigències exterminadores de l’extrema dreta, de la qual diuen que es voldrien diferenciar. Ja ho veurem! És el Principat concedint la victòria de les seves darreres eleccions a un candidat que castellanitza topònims en campanya electoral i que defensa l’aplicació d’una espècie de decret de trilingüisme, a la manera de José Ramón Bauzá, a Catalunya. És l’esfondrada de tantes alternatives. És el desànim, la ràbia, la peresa, és la manca d’horitzons i tots els monstres que els temps frustrants desperten. És, si fa no fa, una fotografia acolorida del que passava al món i a Europa ara fa devers cent anys, en blanc i negre; l’alenada prèvia a un esclat terrible. Hi tornarem?
Voldria pensar que la recepta de Clavé, avui, encara és vàlida: que una societat civil organitzada, desvetllada i culta podria ser capaç de capgirar la situació. Massa vegades oblidam que la política no s’acaba als límits dels partits, sinó que justament comença en la unió conscient de les persones, poques, moltes, de la manera més interseccional. Associacions, entitats, sindicats, grups organitzats en defensa dels drets humans i de la cultura, de la terra, de la igualtat: tant és la forma que prenguin, l’important és fer-ne part. Ens volen desanimats i dèbils, i qualsevol diria que ho estan aconseguint. Amb tot, si pogués demanar un desig als temps que venen, un desig d’aquests que encara que es pronunciïn en veu alta no deixaran de fer-se realitat, diria: que quan els temps més foscos arribin, ens trobin formats, associats i cultes. Orgullosament organitzats.
