“Lligat i ben lligat”

Quan l’Espanya oficial celebra el dia de la seva festa nacional, recorre a una desfilada de l’exèrcit presidida pel rei. L’escenografia és la mateixa que la que la televisió transmetia en blanc i negre quan era el Generalísimo Franco qui pujava cada any a la tribuna de la Castellana a presidir la desfilada de la Victòria.

Quan la nació espanyola busca entre els seus elements aquells que millor la representen, acaba allà mateix: rei i exèrcit. Una tria que adverteix, més que no pas explica, sobre què descansa la continuïtat de la nació.

Quan es van celebrar les primeres eleccions democràtiques, quan la Generalitat va ser restablerta o quan es va aprovar la Constitució, semblava que Franco i el seu “Tot ha quedat lligat i ben lligat” del 1969 havien quedat desmentits. I, en canvi, avui és clar que aquell “lligat i ben lligat” no es referia al sistema polític sinó a la unitat, però no al lògic desig de prevalença de qualsevol estat, sinó a la unitat entesa com l’actualització en el temps i els costums d’una victòria militar, portadora d’una manera concreta d’entendre la nació, i que la Corona n’era la garantia.

Aquell discurs és ben clar: “Tot ha quedat lligat i ben lligat amb la meva proposta i l’aprovació per les Corts de la designació com successor a títol de rei de Don Joan Carles de Borbó [...]. Ha culminat la institucionalització política més conforme amb la nostra manera de ser, arrelada a la història i vàlida per al nostre futur [...]. Amb l’ajuda de Déu i la bona voluntat dels espanyols, els nostres fills i nets tenen assegurada l’estabilitat política de la nació”.

Més de 40 anys de democràcia no han servit perquè quan l’Estat s’expressa, no pugui evitar recórrer al símbol del seu cap, uniformat davant l’exèrcit que desfila, potser perquè continua pensant que així continua tenint assegurada l’estabilitat política de la nació.