Amb atenció i orgull els poderosos ciutadans trien i remenen

Si et poses a pensar en els aranzels penses que pot ser bo, que està bé, que els tomàquets que faig servir jo siguin d’aquí i que el blat que fas servir tu sigui d’allà. Que és absurd aquest viatge.

Però, esclar, penses en el menjar. El menjar de cada dia, el que ens alimenta, sense cap pretensió –i totes–, el que ens explica. La planta que viu aquí, l’animal que se la menja. Prou problemes tenim amb les espècies invasores, com el mosquit tigre o el cargol poma. No penses en els productes de luxe. El vi, els cotxes, els llibres, les sèries.

Jo vull tenir a l’abast vi de Borgonya i el vull pagar al preu que toca, perquè no és d’aquí, i vull foie i vull formatges del món i vull mango i vull de tot amb els límits que fa al cas. Però no vull de cap manera tenir vi de Borgonya i no tenir vi de la Terra Alta, d’Alella, del Penedès, del Montsant, del Priorat, de la Conca... Vull que a Barcelona i a Tarragona (ciutats amb creueristes) hi hagi aquests vins a copes. Tots. Com ho fem, senyors inversors? Vull que la clotxa, que la vedella amb bolets, que el fricandó siguin arreu. Escriuré amb majúscules el que vull: vull faves i pèsols AMB NATURALITAT. Com a Itàlia, com a Astúries, com al País Basc.

Els aranzels són una oportunitat per obligar-nos a gaudir de la nostra terra de meravelles. Tenim un dels receptaris més antics d’Europa. Tenim unes varietats vinícoles (la trepat, la xarel·lo, la mandó, la garnatxa, la parellada, la macabeu...) úniques al món. L’emergència és màxima i nosaltres, com a ciutadans, tenim una obligació que és alhora un gaudi, un deure, un honor. Hem de transmetre. Amb naturalitat i orgull, com els bascos, asturians, borgonyons. Que potser s’ha de perdre el fricandó? Estiguem atents al plaer i al deure.