Atrapades no, rebels amb causa

“La llibertat és passejar amb la meva parella, la llibertat és no tenir por”. Ja era hora que TV3 dediqués un programa a parlar de la realitat de les musulmanes catalanes i les terribles conseqüències que té per a nosaltres néixer dins de l’islam. Després d’anys de promoure el mocador en prime time blanquejant-ne el significat fins i tot en programes suposadament dedicats al feminisme, de donar altaveu a aquelles que neguen el nostre masclisme sense confrontar-les mai amb les veus crítiques que haurien pogut desmuntar les reiterades fal·làcies del feminisme islàmic des del coneixement, ara hem tingut de viva veu, donant la cara i amb una honestedat carregada de dignitat el testimoni de les valentes que apareixien al Sense ficció de dimarts passat. Potser per a l’espectador aquesta és una peça audiovisual més, però per a la Sukaina, la Safi, la Hakima, la Khadija i la Wafaa mostrar-se a cara descoberta i dient tota la veritat sobre la seva dolorosa experiència és un acte d’un enorme coratge. Me les puc imaginar, nervioses, pensant en les conseqüències, tenint presents les reaccions de les famílies que les van repudiar. Cada aparició pública, cada denúncia, fa més profunda la ferida, l’escissió que les ha migpartit, la que les va obligar a triar entre pertinença i llibertat. 

Ja és estrany que aquí, on tenim aspiracions republicanes (un sistema en el qual el subjecte polític amb drets és l’individu i no pas la comunitat), hàgim trigat tant a escoltar aquestes dones. Fins i tot en plena onada feminista, noies com les que apareixen al documental s’han sentit del tot desemparades, tapades mediàticament pel testimoni de les hijabistes que diuen viure en pau la seva submissió voluntària, expulsades pels “seus” pel fet de no combregar amb un matrimoni forçat, la doble moral, la doble vida, i discriminades pels “altres”, els racistes de tota la vida que les envien al seu país però també els inclusius que es tenen per demòcrates exemplars. Ara bé, parlem només d’una acumulació de discriminacions. El que els espera a les filles infidels fora de les seves famílies és un aliatge ferri, gairebé indestructible, entre racisme i masclisme. Un exemple d’aquest fenomen serien les afirmacions de la directora de la DGAIA quan intervé al documental per dir que es tracta de casos aïllats (que els valors misògins d’una religió practicada per 1.200 milions de persones només provoquin “casos aïllats” a Catalunya seria un veritable miracle) o quan compara el mocador amb cinturons o pantalons estripats. Si només es tractés de roba, com ens han dit tants cops, ens hauríem estalviat unes quantes pallisses per no dur-lo però en els últims anys s’ha instal·lat el discurs relativista gràcies, en part, al paper que han tingut les esquerres en el poder, que no han dubtat a sacrificar les víctimes d’aquest patriarcat tradicional per exhibir credencials multiculturalistes que ningú els ha demanat. “Mirar cap a una altra banda” és, de fet, una de les expressions que repeteixen les protagonistes d’aquest Sense ficció i això és exactament el que es fa quan es decideix ignorar el significat d’una indumentària imposada només a les dones que té greus conseqüències psicològiques a llarg termini. No és qualsevol cosa que, de seguida que et baixa la regla per primer cop, et facin sentir vergonya del teu propi cos i et responsabilitzin del comportament dels homes. Cada vegada que decidim que es pot ignorar el patiment de les nenes i adolescents en determinats barris per no caure en etnocentrismes, per no anar de paternalistes i voler-les salvar, per no fomentar la islamofòbia o per respectar “la seva cultura”, en realitat estem reforçant l’esmentada combinació de racisme i masclisme. Som racistes i som masclistes en un sol acte, no de manera acumulativa, quan acceptem o tolerem o no denunciem el masclisme que només hem patit les dones musulmanes.