Atrevir-se a ser Guillem Frontera

“Hem arribat a una edat en què, si ara ens moríem, ja no faria lleig”. La broma –polissona i tendríssima– subratllava la complicitat entre Guillem Frontera i el seu germà, i la tendència lleugera i irreverent dels seus esperits. D’això ja fa un parell d’anys i potser ha estat ver: arribada l’hora, no ha fet lleig. Però sí que ha obert un buit molt gran i ha encetat una pena molt fonda. I és que, de vegades, morir-se abans d’hora no és només qüestió d’edat.

La rotunda inexorabilitat de la mort només permet petits consols que s’escaten fàcilment al llindar del moment suprem: haver aprofitat el temps, haver passat gust, haver fet qualque cosa de profit, deixar bons records... I Guillem Frontera ens deixà el seu balanç per escrit en un poema ja “enllitat”: “Puc dir que, en general, m’agradava bastant viure. Hi ha coses en aquest món que tenen la seva gràcia, no m’ho negueu”. En tenen, efectivament. I ell ha tengut una habilitat especial per atrapar-la.

La joie de vivre ha estat sens dubte la gran actitud de Guillem Frontera davant la vida. La confiança, l’autoindulgència, la vitalitat, la il·lusió, la creativitat... la recepta de la felicitat, en definitiva. Una felicitat meritòria, si tenim present el context immediat. A la Mallorca rural dels anys 40, optar per la felicitat va ser un grandíssim atreviment.

En un món escarransit –de terra prima i mar llunyana– encara rosegat per la negror de la postguerra, res feia preveure que el menor de set germans, orfe des dels 10 mesos i covat dins el silenci resclòs d’un seminari, s’atrevís a creure que tenia dret a la felicitat. Però va ser així. 

I arribaren aviat nous atreviments. Encara més greus, més temeraris. Ni la llosa de l’ortodòxia, ni la beateria oficial, ni l’omnipresent cursileria cultural varen poder evitar la catàstrofe. El jove Frontera ja pensava per si mateix i aviat s’atreví a creure que tenia també dret a la llibertat. I a lluitar per alguna forma de justícia i de progrés que pogués redimir una terra massa grisa i massa feixuga.

La vida de Guillem Frontera ha estat la història d’un gran atreviment, proper sovint a la imprudència. Com el seu mateix itinerari autoformatiu, per exemple. Diu l’editora Maria Bohigas que, en el cas de Guillem Frontera, el seu pas pel seminari invalida la seva pretesa condició d’“autodidacta”. I és cert. Però sí que podem parlar d’una “autocapacitació” permanent, entusiasta i desordenada, intuïtiva i entròpica, arrauxada i disforja, i de desenllaç felicíssim. Guillem Frontera va ser un gran brusquer –“toter” deia ell– capaç dels aprenentatges i els projectes més diversos.

Frontera s’atreveix a ser modern i també a no ser-ho. Abraça precoçment el periodisme, el cinema, la literatura de gènere, l’audiovisual, la vida nocturna... Però no es deixa arrossegar per les modes merament formals, banals i autoreferenciades. Reivindica la tradició aplicada lúcidament al present i creu que tota tasca ha de tenir un sentit dins l’arc de la història. Enemic dels smartphones i les xarxes socials, va morir sense WhastApp, però profundament connectat a la seva galàxia humana i al batec del món.

L’incorregible atreviment el duu a cometre gravíssims pecats, severament tipificats a Mallorca: no idealitza el passat ni cau en la temptació de la nostàlgia. La descripció de la inclement Mallorca preturística d’Els Carnissers i la crua desmitificació de Ramon Llull a La galera siciliana, en són eloqüents exemples. 

També l’atreviment de ser generós, d’estar boig pel seu net, de creure en els joves, d’apostar pels que comencen, de transgredir la capelleta... L’atreviment de no prendre’s gaire seriosament.

I encara un últim atreviment. L’atreviment suprem, insolent i agosarat: creure que el seu país tenia dret a ser un país. Però un país complet, d’aquests que tenen un lloc als mapes, a la història i, sobretot, al paisatge cultural; un país on la poesia, la política i l’art aspirassin a la solidesa, l’eloqüència i l’honestedat. Certament, un atreviment irreparable.

En el moment del comiat és permès cercar un refugi que temperi el rigor de l’absència. En el cas de Guillem Frontera, és obligat recórrer a la música, una de les moltes quimeres que tan exquisidament va encalçar, com bé recull Antoni Pizà en la seva col·laboració a Guillem Frontera. Un escriptor, un món, publicat a Ensiola.

Una recomanació infal·lible per conjurar el record de Guillem Frontera en la seva versió més esplèndida és el Requiem for My Friend que Zbigniew Preisner va estrenar el 1998 com a homenatge pòstum al seu bon amic, el director de cinema Krzysztof Kieślowski.

Cercau-lo i escoltau-lo en silenci, no necessàriament tristos, invocant l’art i la literatura, les idees i el combat, i persuadits que, tard o d’hora, la joie de vivre ressorgirà.