Aurora Picornell, la icona

Allò que en podem dir la memòria democràtica, el record dels homes i les dones que varen lluitar per la justícia i per les llibertats, té el fonament en la feina d’alguna gent que es passa moltes hores cremant-se les pestanyes entre papers esgrogueïts. Sovint són formigues que no busquen gaire recompensa més enllà de la contribució a construir el relat del passat: és el cas de David Ginard, que ja ha publicat un bon grapat de volums, amb els quals es pot fer una secció completa de la biblioteca dels interessats en la nostra història recent. La seva feina segueix un fil conductor: salvar la memòria dels que, en els temps foscos de la guerra civil i el franquisme, varen mantenir la dignitat. I és evident que, després dels seus llibres dedicats a la resistència antifranquista, a les víctimes de la repressió, al moviment obrer, a Matilde Landa i als exiliats, faltava aquest que ara ja tenim: la biografia d’Aurora Picornell.

Ginard és un historiador de solvència contrastada i és un biògraf competent. El que se’ns conta a ‘Aurora Picornell (1912-1937). De la història al símbol’ és una peça de la història d’un moviment comunista que també va sorgir, qui ho havia de dir, a l’illa de la calma de Rusiñol. Però és també un relat que dibuixa amb nitidesa un bell perfil humà, un perfil fet d’entusiasme i d’un lliurament a la causa que avui ens resulta molt llunyà. Aurora Picornell, dirigent comunista, defensora del laïcisme, denunciant de les condicions laborals de les dones, va ser una figura carismàtica, i Ginard ho sap transmetre. El lector, tot s’ha de dir, ja começa la lectura del llibre captivat per la jove que el mira des de la portada. Aquesta biografia és, a més, la crònica de la construcció d’una icona de l’esquerra, des del silenci del franquisme a la conversió en símbol. Es llegeix, per fer servir la frase feta, com una novel·la. De les que es llegeixen bé.