L’autèntica gran substitució
En temps de vacances és fàcil que aflorin diferències sobre els límits de l’hospitalitat a la pròpia llar. L’hoste i el peix menut, en tres dies put. La dita apel·la a la complexitat de la convivència, delicada i fràgil en qualsevol comunitat. Hostes vingueren que de casa ens tragueren. La inquietud que plana sobre aquest advertiment popular és fàcil d’explotar. La “gran substitució”, la teoria conspirativa de Renard Camus, atia la por a una suposada invasió musulmana. Que s’hi rabegin personatges com Michel Houellebecq recobreix una falòrnia, sense fonament demogràfic, de certa pàtina intel·lectual. El supremacisme de casa nostra s’aferra a una identitat cultural folklòrica, abillada de verge o de torero.
Els ultres, ni d’allà ni d’aquí, no diuen ni piu sobre altres “reemplaçaments” gens il·lusoris. Deu ser que no duen vel religiós ni tenen perfil ètnic, encara que trinxin la cobejada identitat nacional com una picadora de carn. La ciutat de les desaparicions, d’Ian Sinclair, documenta les pèrdues causades pel capitalisme salvatge en la vida de la gent. Ressegueix, en companyia d’un fotògraf, la pèrdua de la memòria històrica, la mercantilització de la ciutat, la gentrificació i l’expulsió de la població local. Retrata Londres, però la sensació de familiaritat és terrible. Amb el focus en l’efecte esborrador dels projectes faraònics, convida a adoptar l’esguard del vianant. Quan poses l’ull al carrer, t'adones que les ciutats esdevenen carcasses; com les dels mòbils, acolorides i adotzenades. Qui diu Londres diu Barcelona o qualsevol altra. Hi ha un mimetisme desolador, amb les mateixes olors enganxifoses i idèntiques pampallugues.
La llengua és el primer ingredient de la identitat centrifugada. I no és l’amazic, el xinès ni l’urdú el que suplanta el català ni en podem culpar la immigració estrangera. En qualsevol carrer del centre de la Ciutat Comtal, que s’empassa amb avarícia els barris circumdants, de Sant Antoni al Poble-sec, de l’Arc del Triomf a la Via Laietana, et cau l’ànima als peus. Oh my good! Enfilo Carders guaitant cartells, a banda i banda, i se m'encongeix el cor: Hair Salon, Nails Factory, Bring some soul to travel, Working Space, Creative Room, Handmade Jewellery, Design Studio & Store... Ves per on, la botiga halal s’anuncia només en català: Carns selectes. Plataforma per la Llengua ha llançat una campanya, Activa el radar, per escanejar el territori i la llengua de les retolacions públiques. En els comerços és obligat per llei que els rètols fixos i l’oferta de serveis sigui, almenys, en català. M’hi jugo un pèsol que compleixen més els xinesos del Fort Pienc que els del Born, la marca comercial del barri de Sant Pere, Santa Caterina i la Ribera. L’anglès fagocita la llengua pròpia en cada persiana que s’abaixa. De mica en mica, però amb voracitat; com qui menja patates fregides, una darrere l’altra fins que cau tota la bossa i sols queda l’embolcall.
La llengua, de fet, és només l’aparador. El canvi d’usos dels locals és aclaparador. Hi ha llocs-farsa que conserven el nom (La Ferreteria, El Colmado...). D’altres colonitzen espais de penombra, pàrquings i magatzems, per despatxar pizza o pita a preus desorbitats. No queda cap dels indrets recòndits que requereix qualsevol assentament humà com cal. Cal poder consumir o engolir a qualsevol hora en qualsevol situació. Si hi ha un jo gastronòmic —com evoca M.F.K Fisher, “la millor prosa dels Estats Units” segons Auden— hi ha un nosaltres gastronòmic, anorreat. Deia Josep Pla que “la cuina d’un país és el seu paisatge posat a la cassola”. Més enllà del receptari hi ha una manera de fer. Els costums importats ens aboquen als horaris extensius i a la cultura del brunch, un miratge de vida bohèmia. Res en contra d’uns ous Benedict, a l’estil de l’hotel Waldorf de Nova York, ni contra uns flonjos ous remenats, simples i agraïts; però la varietat de preparacions tradicionals (a la mimosa, al niu, al plat...) s’ha liquidat de qualsevol menú. Com la sarsuela, com l’estofat, com el tortell. Rareses. Com l’enciam llarg, derrotat pel mesclum de bossa, d’aparença floral i regust de florit. O el vinagre de xerès, ofegat pel balsàmic omnipresent. No evolucionem, reneguem.
Si desapareixen negocis destinats al públic local és perquè gairebé no en queden, de clients locals, ni Cristo que els abasteixi. Els uns no poden pagar el lloguer del pis, els altres de l’establiment. Quan les magdalenes es diguin muffins al teu barri, prepara’t perquè t'apujaran el lloguer. El nomadisme immobiliari dels “de casa” deixa via lliure als temporers turístics, als estudiants estrangers i als nòmades digitals, àvids de food and drink del nord a preus del sud.
Les hordes de visitants reclamen fórmules de mobilitat a mida. Bus turístic, patinets elèctrics, bicis de lloguer. Un horror per als que hi viuen i treballen, siguin catalans d’origen o altres catalans.
Al feixisme no el preocupa, ves per on, ni la migració interna ni l’ocupació de l’espai públic per a usos privats. Ni que un turista prèmium gasti cinc vegades més d’aigua que un veí. Magnifica l’amenaça de la usurpació de domicili (estadísticament anecdòtica) mentre normalitza els desnonaments i la usurpació massiva del dret a la ciutat com a punt de trobada i d’acollida. Marc Augé, l’antropòleg del no-lloc (aeroports, supermercats, cadenes hoteleres) alertava sobre l’ampliació dels desenvolupaments urbans genèrics; indrets on l’ésser humà roman anònim, aïllat entre una gernació de passavolants. Quina estupidesa, escriure el nom a la tassa en coffees de franquícia on ningú és algú. “L’efecte Sainsbury” —el virus del centre comercial, incubat pel thatcherisme britànic— s’escampa arreu, adobat amb costums forans per consumir fins a morir. Des del Black Friday fins a les grotesques disfresses dels comiats de solter.
Sort en tenim de refugis irònics, com Antonina Canyelles a Les banyes del croissant: "Bella és la nit. / Aquelles cinc estrelles / són d’un hotel./ I aquelles vuit d’allà són Michelin".
