Autocaravanes

Quan el batle de Palma diu que “no es pot viure en una autocaravana perquè és indigne”, conscientment o inconscientment, no entrarem en detalls, situa el problema de l’habitatge en una categoria ètica i moral que és, realment, el lloc on hauria d’estar sempre. Per posar les paraules en context: s'havia convocat una concentració en contra de la nova normativa cívica de l'Ajuntament de Palma que multarà aquelles autocaravanes que s'utilitzin amb fins residencials i estiguin més de deu dies al mateix lloc. 

Per saber de què parlam, una persona no perd ni un sol gram de dignitat per viure en una autocaravana. Més enllà de si és una virtut innata de les persones, com es derivaria de la Declaració Universal de Drets Humans, o s'adquireix, com defensen alguns pensadors, la dignitat sempre implica drets. N’és el cas del dret a un habitatge adequat, recollit en la Declaració Universal i, també, en la Constitució espanyola. La indignitat únicament la podríem trobar, doncs, en el rebuig o l'omissió d'aquest dret o qualsevol altre dret universal. En aquesta accepció de la paraula ‘indignitat’, totes les teories coincideixen. 

És evident que la nova normativa cívica municipal no ataca el problema d’arrel, igual que el Decret llei d'habitatge del Govern recentment aprovat. A més, les sancions a les autocaravanes, sense l’alternativa d’un habitatge adequat, representen la culpabilització de la víctima i la seva estigmatització, i no solucionen res. Gairebé com a anècdota, cal dir que a Mallorca no hi ha càmpings perquè al seu dia, quan es va elaborar la primera legislació turística, els industrials hotelers es van oposar al seu reconeixement per evitar competidors. Però no parlam de càmpings, sinó del dret a un habitatge digne. 

Efectivament, les polítiques d'habitatge popular al llarg de la història recent han estat estructuralment insuficients, cosa que no impedeix que no hi hagi edificacions suficients per minimitzar el problema si es posàs a disposició de la demanda local. Utilitzant el concepte de ‘desplaçament’ del geògraf Agustín Cocola-Gant, es podria dir que habitatges i edificis, existents i de nova construcció, s’utilitzen com a turístics, segona residència per a estrangers i llarga estada per a nòmades digitals, tots ells usos diferents als que el planificador urbanista havia previst en el seu origen. 

Un cop més, torn a insistir en el cas del Nou Llevant com a paradigma de la situació present. Originàriament, durant el primer ajuntament democràtic, el polígon de Llevant havia de ser una zona amb vocació d’habitatge popular, construït amb uns paràmetres d’edificació i urbanístics més amables i moderns que els dels habitatges socials de la dictadura. Actualment, però, passa a ser, pràcticament sense solució de continuïtat, una zona d’habitatges de luxe i unitats de lloguer per a nòmades digitals en mans de fons d’inversió de capital-risc. No és que amb el temps hagin canviat les necessitats de la ciutat, simplement ha augmentat l'avidesa i cobdícia del mercat i ha disminuït la capacitat de resistència de les administracions. 

 Les Illes Balears s’han convertit en objecte de desig dels inversionistes immobiliaris, sense deixar de ser la meca del turisme de masses. Però, realment, estam on volíem estar o es viu en una ficció de la qual un no pot sortir? Som un país ric amb iniciatives, amb gent que ha demostrat reiteradament un esperit reivindicatiu encomiable i, àdhuc, amb un més que considerable capital humà ben format i amb capacitat d’innovació, però amb un gran dèficit: la manca d’una estratègia col·lectiva que les projecti cap al futur. És el dèficit derivat de la dependència. És evident que mentre nosaltres no teníem un pla, hi havia algú que el tenia per nosaltres: els mercats que les consideren un tot aprofitable per al comerç i l'especulació, i ara, amb la irrupció dels fons d’inversió, més que mai és així. 

Un nou exemple pràctic: els conservadors del país tradicionalment s’havien plantejat com a meta que les Illes fossin el lloc preferit dels europeus per a una segona residència. Avui dia, els fullets de les immobiliàries ja no les anuncien com el millor lloc per posseir una magnífica i exclusiva residència que satisfarà el somni idíl·lic de la seva vida, sinó com el lloc ideal per a les inversions immobiliàries més rendibles. Dos conceptes substancialment diferents que demostren que algú no tenia la situació tan controlada com hauria estat desitjable. És en aquest context de pressió del mercat desbordada que el batle de Palma va fer les declaracions sobre la indignitat de viure en una autocaravana, no en un altre. 

Fixar el problema de l’habitatge en l’àmbit ètic i moral és sostreure'l de l'esfera del mercat, per situar-lo de ple en l'esfera de la política i de l’interès comú. Pedro Sánchez, després de despertar-se de la pausa de reflexió de cinc dies, deia que “la política no és el territori dels poderosos, sinó de la gent corrent”. Tot junt representa col·locar les persones al centre de l’equació. Un bon punt de partida per afrontar aquest i altres problemes i superar el dèficit d’una estratègia col·lectiva i de país. La pregunta és: s'actuarà en conseqüència i en generositat o simplement és ‘greenwashing’?

Aquesta mateixa setmana, el Fòrum de la Societat Civil de Mallorca ha engegat el primer Congrés de Turisme de la Societat Civil, com a procés participatiu, que conclourà el pròxim 26 de juny, i que pretén fer propostes per avançar en una estratègia transformadora en un moment de saturació del model econòmic actual i d’impacte del canvi climàtic.