Autocràcia turca
Poder. Fa temps que Recep Tayyip Erdogan va baixar d’aquell al·legòric tramvia que l’havia de portar cap al poder turc. Era el 1996 quan un jove Erdogan, aleshores polèmic i popular alcalde d’Istanbul, explicava en una entrevista al diari turc Milliyet que “la democràcia és un tramvia, hi puges per anar allà on vols i després en pots baixar”. La democràcia com a mitjà, i no com un fi, es va convertir en l’instrument que ha transformat Turquia en les últimes dues dècades, i que ha convertit el país en una autocràcia i Erdogan en un líder autoritari, que ara ha de presenciar la tumultuosa sortida del poder d’alguns dels seus referents més immediats, de Bolsonaro a Trump. Per això, Erdogan està decidit a fer el que calgui per assegurar-se una victòria electoral a les presidencials de la pròxima primavera: intentar dissoldre el Partit Democràtic dels Pobles (HDP), el tercer més gran del Parlament, al qual acusa de tenir suposats vincles amb militants kurds; o apartar definitivament de la política l’actual alcalde d’Istanbul, Ekrem Imamoglu, del Partit Republicà del Poble (CHP), de centreesquerra, que el superava en popularitat a totes les enquestes. Imamoglu ha estat condemnat per insultar la junta electoral, i ara el ministeri de l’Interior li ha obert una altra investigació per suposada corrupció. Això ha deixat el bloc de l’oposició desorientat i incapaç de triar un candidat unitari que desperti les mateixes expectatives de canvi enmig de la pitjor recessió econòmica que viu el país des del 2001.
Interessos. La Turquia d’Erdogan ha fet el seu propi viatge de modernització econòmica i involució política: amb la centralització del poder i la utilització partidista de la justícia, amb la criminalització de la contestació i amb la persecució –amb litigis o violència armada– de les lluites quotidianes i dels drets, i amb la retroalimentació del poder i els negocis a través de xarxes clientelars i amiguismes. Precisament un d’aquests homes pròxims a Erdogan, Nihat Özdemir, amb la seva constructora, Limak Holding, serà l’encarregat de remodelar el Camp Nou.
Turquia és un país amb ambicions globals: actor geopolític amb vocació de mediador en la guerra a Ucraïna i exportador de ficcions televisives de relats aliens a la realitat de censura, coerció i persecució de la llibertat d’expressió que s’aplica sobre qualsevol veu dissident. Amb la mateixa dualitat, la Unió Europea hi ha mantingut una convulsa relació de necessitat i tensió política permanent, ostatge de l’aliat a qui externalitza el control migratori i del convidat incòmode que coneix perfectament les febleses de la Unió. Diumenge, Erdogan exigia a Suècia i Finlàndia l’extradició de “130 terroristes” –en paraules seves– a canvi d’aprovar la candidatura d’aquests dos països a l’OTAN. Ankara i Budapest són els únics governs que no han ratificat l’ampliació de l’Aliança.
Persecució. Turquia és “la principal presó del món per als periodistes”, deia fa temps el periodista turc Can Dündar des del seu exili forçós, perquè la justícia del seu país el va acusar d’espionatge i “col·laboració amb organització armada terrorista” per haver publicat la implicació dels serveis d’intel·ligència del seu país en l’enviament d’armes a Síria.
Des de l’octubre passat, organitzacions de drets humans demanen l’alliberament de la doctora Sebnem Korur Fincanci, experta en medicina forense i presidenta de l'Associació Mèdica Turca, arrestada i acusada de "difusió de propaganda terrorista" per haver dit en una entrevista de televisió que calia investigar el possible ús per part de l'exèrcit turc d’armes químiques contra el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK) a la regió del Kurdistan iraquià.
L’estat turc farà cent anys aquest 2023 i Recep Tayyip Erdogan és el president que més poder ha acumulat des que el fundador de la Turquia moderna, Mustafa Kemal Atatürk, va sentenciar el final de l’Imperi Otomà. Erdogan abraça la retòrica abrandada del naixement de la república, però el mirall del model laïcista d’Atatürk queda deformat davant del neootomanisme del totpoderós Erdogan.