Autocrítica i autoengany

A quinze dies de les eleccions municipals i autonòmiques, encara sembla precipitat analitzar resultats. Segurament és massa prest per poder valorar-los rigorosament, sense estar sotmesos a la ressaca dels canvis i continuïtats que han provocat en les diverses hegemonies discursives i de poder, o sense obviar dinàmiques estatals i locals, o sense distingir entre fets i expectatives.

Es demana –i és comprensible– una dosi d’autocrítica, però també és lògic pensar que és un moment delicat, quan encara estan pendents importants negociacions que decidiran la composició de les principals institucions. Els partits deixaren pendent la valoració exhaustiva dels resultats de les Generals a l’espera de la nova cita electoral del maig. Ara són les negociacions imminents les que aconsellen paciència i prudència, grans virtuts menystingudes en temps d’immediatesa i gran pirotècnia.

Hi haurà temps per veure què ha passat i per què, i si les pèrdues són conjunturals, assumibles, explicables, atribuïbles... Els resultats no es mouran. L’extraordinària notícia –no suficientment celebrada– de la continuïtat del Pacte de Progrés, la fragmentació de la dreta i la seva inusual ineficàcia per assaltar el poder, les previsibles tensions i dificultats que amenacen la futura oposició i el reconfortant horitzó de quatre anys sense mudances electorals, recomanen tranquil·litat i bona lletra.

Els resultats no es mouran, no; però sí el relat que se’n faci. I això és una feblesa i una oportunitat, perquè des de l’endemà mateix d’unes eleccions es comença a gestar el resultat de les següents. Com a mínim en termes de connotació ideològica i categoria humana, que són els principals ingredients del capital polític d’una opció electoral.

Per això, i a pesar de la necessitat de calma, resulta extremadament perillós deixar sense contestar –i donar per bones– determinades anàlisis precipitades i aparentment no gaire fonamentades.

En política –i en gairebé tot– és comprensible que cadascú preferesqui agranar son endret, igual que és absolutament legítim mirar de dur l’aigua cap allà on millor ens convengui o ens faci més il·lusió. El problema és embolicar aquesta lògica inclinació amb una suposada eficàcia electoral no justificada.

L’anàlisi precipitada i interessadament parcial dels resultats ha estat molt productiva aquestes setmanes. Les fugues de vots s’'expliquen' –és un dir– per a major glòria de l’animalisme, l’independentisme o l’autoestopisme, segons els casos. S’exigeix valentia –d’això que no en falti!– i s’apel·la a un suposat electorat que va “molt per davant dels polítics”. Llàstima que no s’expliqui per què els vots acaben a les butxaques de partits no independentistes - no animalistes - no antiautopistes, i per què els partits més 'valents' i rupturistes no abandonen el meritori testimonialisme. Per cert, aquests han de fer autocrítica o no? És que de vegades em perd...

És vera que encara és massa prest per intentar trobar totes les respostes, però, en canvi, ja és hora d’evitar que siguin els altres els que dictin totes les preguntes. Formular-se amb honestedat una bona bateria de preguntes és, sens dubte, un bon exercici.

Per exemple, sobre quines són les preocupacions reals de la gent real, o sobre si tenim un llenguatge i uns objectius prou amplis i intel·ligibles. Si adreçam els missatges al 'target' correcte i si els saben transmetre amb claredat i eficàcia.

Sobre com s’han de gestionar les dificultats, que sempre hi seran, i si el problema són les crisis o la seva (indi)gestió. Sobre per què atribuïm un pes important al desgast de l’acció de govern, quan d’altres en surten reforçats.

Sobre si som conscients que el repte electoral a Balears passa necessàriament per l’àrea metropolitana –Palma, Llucmajor, Marratxí i Calvià–, per molt que la nostra àrea de confort sigui molt més 'forana'.

Sobre per què exigim sempre 'valentia' als nostres polítics i no pensam mai a demanar-los perícia, bon nivell formatiu, capacitat estratègica, feineria i sentit comú.

Sobre si és lícit i intel·ligent sucumbir davant les pressions dels lobbies, tant si són d’elefants, com de puces. Sobre si coneixem prou bé el votant, a part de menystenir-lo amb massa facilitat. Sobre si els resultats s’han d’analitzar a partir de dades objectives –locals i globals–, o si basta guiar-se pels apriorismes –fílies i fòbies– de sempre.

Sobre si l’assemblearisme és realment un sistema eficaç i democràtic, i sobre si és una bona idea triar per primàries la totalitat de la candidatura. Com deu ser que no es planteja així la selecció dels executius de Silicon Valley o l’alineació de la davantera del Barça?

I, sobretot, com que analitzar els resultats del 2019 sembla precipitat, per què no començam analitzant bé els del 2015? Ja passa d’hora.