Sense autocrítica no anirem enlloc
Article complet de Carles Capdevila i Plandiura (els Hostalets de Balenyà, 1965-Barcelona, 2017) a l’ARA (17-XI-2016), periodista, director fundador d’aquest diari. Demà compliria 53 anys. És ben actual la seva crida a fer autocrítica, a tenir autoexigència i assumir responsabilitats. El cas de Reus, a què ell al·ludia en aquesta peça d’opinió, és el de la dona de 81 anys que va morir en un incendi causat per les espelmes d’una casa amb el corrent elèctric tallat. També esmentava el cas d’Ester Quintana, la barcelonina que va perdre un ull per un impacte de projectil durant la manifestació del 14 de novembre de 2012.
Peces Històriques Triades Per Josep Maria CasasúsTrobo molt a faltar l’autocrítica. Ho deia ahir parlant del cas de Reus i l’espectacle grotesc d’encolomar-se les culpes els uns als altres fins a arribar a les víctimes, que ja és del tot indigne. ¿Us imagineu algun responsable sortint i dient: “Ho podríem haver fet millor, tenim la nostra part de responsabilitat, demanem disculpes i ens comprometem a treballar perquè no es repeteixi”? Semblaria la resposta gairebé de manual en casos amb múltiples causes, i no la sentim mai. Al contrari, sempre a veure a qui li carregues el mort, arribant a extrems en què es culpen abstraccions com per exemple els protocols. Això passa en el context d’una societat en què tots ens sentim pressionats, estem a la defensiva, ens és molt fàcil sentir-nos víctimes i molt difícil assumir en què ens convindria progressar, en què fallem. I així ens va tot. Però en el cas de les empreses de serveis, dels responsables polítics, sense autocrítica, sense assumpció de responsabilitats, sense humilitat, no hi ha cap possibilitat d’avançar i d’impedir que es repeteixin casos greus. Tenim el cas d’Ester Quintana, que ha passat als annals de la vergonya i la indecència per tanta negació mentidera i tramposa i inhumana de l’evidència davant d’una persona que havia perdut un ull. Però ni així no n’aprenem. També és un problema de país. Com que és petit i ens hem de defensar tot el sant dia davant d’atacs sistemàtics i injustos i fòbies molt alimentades des de poders i mitjans i partits, ens sentim obligats per sistema a reivindicar-nos i a positivitzar. I ens sembla, dit de manera simple, que fer autocrítica és regalar munició a l’enemic. Però l’enemic acabem sent nosaltres si no assumim la pràctica higiènica de l’autoexigència. L’autocrítica no ens fa més dèbils ni més fràgils, és una mostra de maduresa. No garanteix res, no és suficient, però és una condició necessària -imprescindible- per progressar.