Autogovern de carril VAO
El president del Consell de Mallorca, Llorenç Galmés, ha assolit aquesta setmana la que amb tota probabilitat serà la fita més alta del seu mandat: haver sortit en un gag d'Alguna pregunta més?, amb el vídeo de la carpeta que li va pegar a la cara a causa de la ventada que bufava en un acte oficial a l'aire lliure. Ja ho diu la dita: març, marçot, mata la jove i la vella si pot. O la carpeta al president li fot, i ja ens disculparan el fals rodolí.
Tal vegada no se n'ha parlat gaire, però el president Galmés ja ha tancat el seu cicle polític, atès que ja ha rebut resposta definitiva al seu gran objectiu d'aquesta legislatura, que era suprimir el carril Bus-VAO de l'entrada de Palma. La resposta és clara i monosil·làbica: no. La Direcció General de Trànsit (la DGT, que no és un organisme polític, sinó tècnic) ha volgut deixar clara la seva decisió: no se suprimirà el carril Bus-VAO. El motiu és que està ben posat allà on està i perquè compleix la seva funció, que és la mateixa funció que la de tots els carrils d'aquestes característiques que es troben a l'entrada, i també en algunes vies, d'una quantitat cada dia major de ciutats europees: pacificar el trànsit, ajudar a ordenar-lo. No té més. No és una bandera “de les esquerres”, si no és que hàgim d'entendre el codi de circulació com una separata d'El Capital de Marx. Però el PP de Balears, i el president Galmés, sí que ho havien volgut entendre així, perquè també volen entendre “la llibertat” d'acord amb la definició que en divulga, des de Madrid, la lideressa Ayuso, que per cert ha tingut una setmana que la fruita se li ha com a entravessat. La llibertat, per al PP d'ara, és que cadascú faci el que li surti de les parts nobles, sense cap idea del bé comú, sense cap respecte per la convivència i sense cap consideració per l'entorn, ja sigui urbà o natural.
S'ha de dir que no els falten seguidors, en aquesta manera aberrant d'entendre la llibertat, i per això el president Llorenç Galmés s'hi havia apuntat amb entusiasme. Per això, també, gosa protestar contra la decisió de la DGT, perquè entén que va “contra la voluntat popular”. Fa gràcia l'apel·lació a la voluntat popular, per part d'un polític d'un partit que va aplaudir que, als ciutadans que votaven en un referèndum a Catalunya, els inflàs a cops de porra la policia, a pesar de comportar-se, aquests votants, d'una manera indiscutiblement pacífica. I com si, a la Mallorca actual, hi hagués manifestacions exigint l'eliminació del carril Bus-VAO. El president Galmés va arribar a anunciar que acudiria al ministre Marlaska per demanar-li que intervingués en l'assumpte; no ens consta que hi hagi hagut més notícies al respecte. Tal vegada s'ho va repensar.
La història de la lluita d'un president del Consell de Mallorca contra un senyal de trànsit és anecdòtica i passa a les pàgines, tan atapeïdes d'altra banda, dels capítols còmics de la política de les balears. Però també és significativa d'una cosa més profunda i més greu: el malbaratament que suposa el fet que, en qüestió de quatre dècades, la il·lusió, l'energia i les expectatives que va generar la creació d'unes institucions d'autogovern hagin acabat donant peu a una simple concatenació d'episodis estrambòtics, si no arriben a ser contraproduents. De vegades el motiu és l'obediència a interessos espuris; en altres ocasions, la disposició de les persones que arriben als llocs de responsabilitat política en aquestes institucions. Com a programa de govern, “desembossar Mallorca” tenia l'avantatge de ser humil, però tal vegada no del tot engrescador.
