Qui avalua l’avaluador?
A vegades, les pèrdues són oportunitats. L’any 2017, i com a conseqüència del pacte d’investidura entre Ciutadans i el PP, desapareixia l’Agència Estatal per a l'Avaluació de les Polítiques Públiques i la Qualitat dels Serveis (Aeval). Malgrat ser una ferma defensora de la necessitat d’avaluar les polítiques i programes públics, no puc dir que perdre aquest òrgan d’avaluació em preocupés especialment. El model de l’Aeval no funcionava: no tenia ni els recursos econòmics, ni el capital humà, ni tampoc la independència necessària per poder avaluar els grans plans de govern.
La vida de l’Aeval va ser curta. La va crear Zapatero l’any 2006, i amb les retallades del 2012 va rebre un cop del qual ja no es va recuperar. En un moment en què faltava analitzar com s’estaven gastant els diners, no semblava prioritari. És una mostra de la falta d’una cultura de l’avaluació de les nostres administracions públiques, en tots els nivells de govern. Tenim unes institucions democràtiques relativament recents, que s’han centrat més en augmentar les regulacions i aprovar lleis que en mesurar els seus resultats.
Amb el coronavirus la crisi econòmica va tornar. Però, a diferència de fa una dècada, la resposta –catalana, espanyola i europea– no va ser retallar els recursos públics, sinó tot el contrari. Però l’arribada dels fons europeus ens obliga a garantir que s’utilitzen de manera eficient i que tenen un impacte positiu per a la societat. No es tracta només de fer un check, de comprovar si es compleixen els tràmits legals, com entenem molts cops l’avaluació, ni de fiscalitzar a ningú. Es tracta d’aprendre dels projectes que es duen a terme, saber com millorar-los i saber quins s’han d’escalar per potenciar els seus beneficis. Els fracassos són, fins a cert punt, benvinguts. Així aprenem tots què funciona i què no. A Espanya tenim experiència en acabar gastant menys del que podríem, i en fer-ho en projectes que no suposen veritablement un benefici social. Canviar això passa per entendre l’avaluació com un requisit indispensable de l’acció pública.
La setmana passada es va aprovar en consell de ministres l’avantprojecte de la llei d’avaluació de polítiques públiques, que crea un mecanisme comú d’avaluació, així com una nova Agència Estatal d’Avaluació de Polítiques Públiques. Aquest òrgan haurà de supervisar, coordinar i impulsar avaluacions que es definiran en un pla d’avaluacions estratègiques aprovat cada quatre anys, així com plans bianuals per a cada ministeri. Es creen també indicadors comuns per a totes les administracions, i processos per a la recollida de dades.
Sens dubte, tots aquells que ens dediquem professionalment a l’avaluació ens hem d’alegrar de l’arribada d’aquesta llei. La nostra xarxa d’avaluació és encara petita. Malgrat que la iniciativa privada és cada cop més potent –per exemple, juntament amb empreses i institucions com Afi, Ivie i Ksnet vam crear l’any 2020 Redev (Red por las Buenas Prácticas en Evaluación)–, hi ha poca iniciativa pública –amb algunes excepcions com Ivàlua a Catalunya–. Ajudar a generar dades, crear indicadors als quals tots aquells que tinguin interès en les polítiques públiques puguin accedir és indispensable per poder avaluar, i imprescindible per a una bona gestió.
Malgrat que no puc evitar un cert temor després de l’experiència de l’Aeval, hi ha altres possibilitats. Des de la fi de l’Aeval qui ha estat dirigint les grans avaluacions a Espanya ha estat l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef). Amb un enfocament diferent, ha aconseguit impulsar importants avaluacions, apartant la idea de ser únicament un fiscalitzador de comptes. La nova llei no l’elimina, sinó que li garanteix certa estabilitat perquè s'encarrega de les avaluacions ex-post. El resultat és una estructura d’avaluació de les polítiques públiques bastant complicada, però que pot ajudar a mantenir la independència necessària que requereix el bon estudi de l’acció pública.
La llei d’avaluació de polítiques públiques té un enfocament integral de l’avaluació, des del disseny d’un programa fins a la implementació i el seu impacte. I sembla que ha après de l’Aeval perquè potencia la cultura de l’avaluació garantint que es durà a terme per equips externs independents de qui executa les polítiques. Més enllà dels recursos, la falta d’independència política va ser la causa de fons de la desaparició de l’antiga agència d’avaluació. No deixem que torni a passar.
No serà fàcil. Per una banda, hi haurà pressions polítiques per controlar l’agència. Per l’altra, una agència incontrolable no és democràtica. És un equilibri complicat, però l’experiència de l'avaluació en altres països europeus ens hauria de guiar per respondre a la gran pregunta, que, parafrasejant els romans, seria: qui avaluarà l'avaluador?
