Avaluacions i infantilismes
L’amic (i antic alumne) Antoni Bassas ja ho va comentar el mateix dia que es publicava la notícia. Però després de tota una vida dedicada a la docència, comprendran que em resulti difícil no opinar davant la darrera pensada de la nostra pedagogia governamental: aquest esborrany de decret que circula pel departament d’Educació, en virtut del qual als alumnes de primària que no hagin demostrat els coneixements mínims requerits al final de cada cicle –vaja, que no hagin aprovat– se’ls qualificarà com “en procés d’assoliment”. Es veu que ja no el dramàtic i reaccionari “suspens” sinó fins i tot allò de “necessita millorar” resultava massa comminatori, massa dur, massa exigent. En canvi, si et diuen que estàs “en procés d’assoliment”, només t’has de deixar portar per l’esmentat procés, com qui sura damunt el corrent d’un riu, i assoliràs l’assoliment d’una manera natural, sense forçar la màquina ni capficar-te per res...
Certament, el problema no és d’ara, ni se circumscriu a la primària, ni al conjunt de l’ensenyament obligatori. Ja fa un grapat d’anys que alguns col·legues d’una altra universitat pública catalana em van explicar com, en una reunió amb pedagogs i especialistes en didàctica, aquests els havien recomanat que, a l’hora de corregir exàmens o altres proves escrites, no utilitzessin tinta vermella per subratllar els errors, els disbarats o les mancances de cada exercici; que ho fessin amb colors més amables, per tal de no traumatitzar els estudiants quan acudissin a conèixer com i per què havien estat qualificats.
Per a sort meva, la recomanació de suprimir el vermell de l’arsenal cromàtic del corrector no m’ha arribat mai de forma directa. A la universitat, l’avaluació es fa encara (toquem fusta!) amb notes numèriques del 0 al 10, que després es tradueixen en excel·lents (amb matrícula d’honor o sense), notables, aprovats i suspensos. Me’n felicito, i procuro utilitzar tota l’escala de qualificacions possibles, perquè crec que cadascuna d’elles té un significat precís i transmet a l’estudiant una informació diferent sobre el nivell dels seus coneixements en aquella assignatura i què li caldrà fer per superar-la.
Per exemple, hi ha companys que quan han de suspendre algú, i sigui quin sigui el nivell de sapiència o d’ignorància que aquell algú hagi mostrat, li posen un 3 o, preferentment, un 4, que els sembla una manera de suavitzar, d’endolcir la mala notícia. Ho respecto, però no hi estic d’acord. Crec que un 4 indica a l’alumne que li manca un petit esforç addicional per assolir la suficiència en la matèria. Si li poses un 4 a algú que en realitat mereix un 0 o un 1 (perquè ha acudit a examinar-se com qui compra un número de la rifa...), l’estàs enganyant i li estàs creant expectatives falses: que si, al proper intent, té una mica més de sort amb les preguntes, aprovarà; que no li cal posar-se seriosament a estudiar. Quan encara hi havia dues convocatòries per curs vaig veure desenes de casos de noies i nois que, havent tingut un suspens clamorós al juny, captaven el missatge i, al setembre, obtenien un 8 o un 9.
No, no estic defensant que “la letra con sangre entra”, ni crec que calgui foguejar els estudiants, del nivell que siguin, com si haguessin de servir a la Legió Estrangera. Però estic en contra del menyspreu de la memòria com a instrument d’aprenentatge, i de l’estovament sistemàtic dels nivells d’exigència; crec que caldria infondre a escolars i estudiants –m’excuso si els sembla tòpic– una inequívoca cultura del rigor i de l’esforç; i penso que fora molt útil fer-los entendre que al llarg de la vida, davant les contrarietats, els obstacles, els fracassos... o les pandèmies, haver rebut una educació de cotó fluix pot conduir fàcilment a les depressions o altres problemes de salut mental.
Ja fa alguns cursos, després d’haver-li comunicat a un estudiant de primer, de 18 anys, que havia suspès l’examen de recuperació i que, per tant, hauria de repetir l’assignatura, la seva reacció va ser tan irada –no discutint la nota, sinó menyspreant la matèria i el professor– que el vaig haver de foragitar del despatx. El curs passat, quan portàvem mitja hora realitzant l’examen final d’una assignatura de segon, va aparèixer un alumne que, sense cap justificació del seu retard, pretenia incorporar-se a la prova i que, en negar-m’hi, marxà proferint improperis.
Tot i tractar-se de mínimes servituds de l’ofici, els dos incidents em van fer reflexionar. En el primer cas, és molt probable que el meu suspens fos el primer no innegociable i categòric que aquell noi rebia en la seva vida, i, mancat d’experiència sobre com gestionar-lo, hi respongué encolerit. En el segon episodi, és possible que mai abans ningú no li hagués explicat al seu protagonista que a la vida hi ha ocasions (un examen, una cita mèdica, una entrevista de feina, la feina...) en què és imprescindible la puntualitat. Antigament, a entomar els contratemps i a ser puntual te n'ensenyaven a casa...
