Fer avançar Catalunya
En el més semblant a un cant de sirena que hem sentit aquests dies del PSC a Esquerra, el candidat a la investidura Salvador Illa ha dit que els socialistes prioritzen "un bon acord per fer avançar Catalunya, no un acord per desmuntar res” sinó per “construir sobre el que ja s’ha construït”. La metàfora és massa ambigua perquè pugui passar com a tranquil·litzadora. El concepte mateix de “fer avançar Catalunya” fa olor de naftalina electoral de carrer Nicaragua dels anys noranta.
En primer lloc, perquè la diferència entre les necessitats del país dels vuit milions i els recursos per atendre’ls és enorme. El molt que paguem en impostos no reverteix en unes millors condicions de vida dels catalans. El sistema de finançament del règim comú impedeix que Catalunya avanci. Per fer-la avançar de debò caldria avui una ambició de poder polític i econòmic per a la Generalitat (i de bon govern, també) que supera de molt el que és possible en els estrets límits del marc autonòmic vigent i en la concepció de Catalunya que té el socialisme espanyol. La prova és que ahir ja vam veure que el PSOE i el PP es van posar d’acord a rebutjar la fórmula del finançament singular per a Catalunya.
I, en segon lloc, perquè bona part dels catalans han abandonat la fase autonòmica, carregats de raons per entendre que no és possible defensar els interessos de Catalunya sense afectar els equilibris de poder a Espanya. Fer avançar Catalunya quan la llengua catalana retrocedeix en ús social demana per al català el mateix estatus d’obligació que té el castellà. Ara ja no es tracta d’un simple relleu de president i de partits, ara es tracta de poder. El que tenim no dona per a més, si del que es tracta és de fer avançar Catalunya.