EscriptorPedro Sánchez va ser a Mallorca aquesta setmana i va anomenar aquesta illa, en reiterades ocasions i davant tothom, “la isla de Palma”. Podríem mirar de compondre-ho dient que és un tipus de confusió que sol tenir la gent de la Península: puc donar fe de les vegades que m’he sentit preguntar, a Barcelona, “però tu ets de Mallorca mateix?” (en referència a Palma), o també “Però tu ets de Palma - Palma?” (en referència a Mallorca). A l’inrevés també passen coses equivalents, i són molts els mallorquins que parlen de “Barcelona” per referir-se a qualsevol indret de Catalunya. Els errors i trabucaments deguts al desconeixement augmenten en relació directament proporcional a la distància, i així succeeix que hi ha madrilenys que se sorprenen en descobrir que, a més de Palma, existeixen altres poblacions i municipis a Mallorca. En general, els illencs –siguem de l’illa que siguem– ens hem de resignar a la nostra condició d’exòtics, vistos des dels ulls dels continentals. I sempre podem donar la volta als tòpics i agafar-nos-els amb humor.
Però la cosa canvia quan es tracta d’un governant. A un governant, el mínim que se li ha d’exigir és que conegui els noms dels llocs damunt els quals governa. Aquest “Isla de Palma” de Pedro Sánchez significa “no sé com es diu aquesta illa ni m’importa”. Ens ho hem d’agafar com un menyspreu? Sí, i tant. Ens ho hem d’agafar com una completa, absoluta i inacceptable falta de respecte. De fet, es fa difícil imaginar que a Sánchez li passi res semblant a cap altre punt de la geografia espanyola. Aquí, sí: aquí diu malament el nom de l’illa perquè se li’n refot, l’illa i com es digui. Ara bé: no en descàrrec seu, sinó perquè ens facem almenys una idea del que pintam dins Espanya, aquest desinterès i aquesta displicència cap a les Balears no són de cap manera exclusius de Sánchez. De fet, no hi ha ni hi ha hagut cap president espanyol, ni cap polític espanyol de primera línia, que hagi tengut mai la més remota idea de la realitat de les Balears, ni tampoc el més mínim interès per conèixer-la. La política espanyola és una cosa que es fa a Madrid entre madrilenys; la resta és secundària i, quan es tracta de les Balears, ja no és ni digna d’esment. Ara bé: això ho explica no tan sols el centralisme madrileny, sinó també el provincianisme servil i venal dels illencs, singularment dels mallorquins. Gent dominada per una relació patològica amb els doblers, interessada només a mostrar-se submissa i complaent davant del poder, tant si aquest poder es diu Madrid com si es diu indústria turística. El resultat el descriu de manera crua, precisament, el refranyer mallorquí: de les herbes molles, se’n torquen el cul.
Sánchez era aquí amb el primer ministre italià, Giuseppe Conte, per celebrar una cimera hispanoitaliana sobre migració i fer una crida a la Unió Europea sobre una de les tres crisis més greus que vivim, juntament amb la del coronavirus i la del canvi climàtic. Totes tres van fortament interrelacionades, i és peremptori deixar d’ofegar persones dins pasteres a la mar, i deixar de dispensar a migrants i refugiats un tracte infrahumà, per començar a pensar en un model de societat no decadent, sinó amb futur. Tanmateix, ben al contrari, sectors amplis de la societat mallorquina esclaten d’ira contra els migrants (contra els més desvalguts) i continuen esperant encara tornar a practicar el turisme com als anys 2015 - 2019. Un dels primers reptes per als mallorquins hauria de ser superar la nostra pròpia inèrcia: no vull dir una inèrcia conservadora, que pot ser positiva en alguns aspectes, sinó una de reaccionària i immobilista. Perquè si no ho feim, serà debades preocupar-nos per com ens anomenin.