Cal que ens ho fem mirar quan sentim rebuig davant els usos quotidians de la tecnologia, però no sé ben bé com dir-ho sense ofendre a ningú, car gairebé tots hi hem caigut.
Just una anècdota per a il·lustrar l’abast de la situació: quan algunes companyies aèries van anunciar que ja podíem usar el mòbil durant l’enlairament i l’aterratge, alguns vam dir que ja era hora. Em pensava que seríem més. M’esperava una alegria, més o manco generalitzada, per l’avanç que això suposava. Bé, alegria tampoc no és la paraula; potser no n’hi ha per tant. Però sí almanco un discret “ja era hora” majoritari. No va passar. Ben al contrari, en publicar el meu “ja era hora”, la majoria de comentaris van ser “no pots estar ni uns minuts sense el mòbil?”.
Vaig tocar de peus a terra. És el que hi ha. I tot plegat no és una simple qüestió d’usar el mòbil o no en certes situacions, sinó de quina sensibilitat tenim amb les llibertats; de com és de fàcil menysprear-les i deixar-nos-les perdre. Perquè passi no se m’ocorren altres motius que la desorientació i el fanatisme.
Començo pel fanatisme.
Posem-nos en situació: som al seient de l’avió, és el nostre espai. Ni tan sols mirem ningú, només la pantalla. Estem ocupats amb el que hi veiem, i tampoc no diem res ni fem cap soroll -bé, se’ns pot escapar una riallada. Els nostres moviments es limiten als dits damunt del mòbil o la tauleta, cosa que mai no significa anar més enllà de les 10 polzades -un pam, vaja. Som companys de viatge clarament preferibles als que obren el diari, una cosa que té la mida d’entre 18 i 24 mòbils, que desplegat envaeix un parell (mallorquí) de centímetres de l’espai assignat al nostre seient, un que està delimitat per una línia imaginària que es projecta des del centre del reposabraços que ens separa. Però cap problema, és una cosa acceptada per tothom. Indica inquietud per estar al dia, per ser ciutadans informats, cultivats i un caramull de coses desitjables. En contrast, llegir al mòbil és una mostra de la incapacitat de no poder estar-se’n ni tan sols el temps que dura l’enlairament o l’aterratge.
No trobo cap motiu per a veure cap cosa reprovable en el fet de llegir a la pantalla d’un mòbil. Només se m’acut falta de respecte per la llibertat dels altres a l’hora d’escollir allò que els ve de gust i que no suposa cap intromissió. La falta de respecte per les activitats legítimes dels altres només pot brollar del fanatisme: algú pensa que la resta ha de fer allò que ell troba que cal fer, i per aconseguir-ho només existeix la imposició. Per a imposar cal fanatisme, la raó no compta. Ni conversar amb algú, ni llegir per a ser un ciutadà cultivat ni informat entre un caramull de coses desitjables. Guarda el mòbil, punt. O ets un malalt que necessita desintoxicació.
Però pot ser que no hi hagi fanatisme, sinó desorientació. Les noves tecnologies sovint arriben de cop, i ens poden desorientar. Bé, no és que el mòbil sigui res nou; ho és la quantitat de coses que podem fer-hi, com ara llegir o escriure. Fet i fet, quan només servia per parlar també trobàvem ridícul que algú ho fes a la platja. Avui ja no, i ens adonem de com de desorientats estàvem quan recordem la befa que fèiem dels primers que van carregar el telèfon a la platja. N’hauríem d’haver après, però no, les coses no van pas tan ràpid.
A la desorientació hi ajuda el mal ús que alguns fan del mòbil. No és pas perquè no el guardin a l’enlairament ni l’aterratge, sinó perquè li donen prioritat mentre parlen amb algú altre en directe. És una qüestió d’educació, i no té res a veure amb els mòbils moderns ni amb les tauletes. Quantes vegades, després de fer coa, ha sonat el telèfon de tota la vida mentre us atenen? I l’empleat l’ha despenjat immediatament. El darrer cop que em va passar, el perruquer va adjudicar a l’interlocutor un torn mitja hora abans del que em va donar a mi després de penjar. No hi he tornat però faig servir el mòbil, en mode avió, als enlairaments i aterratges. No tenc clar si perquè m’agrada llegir -i escriure- o perquè el fanatisme i la desorientació ho han convertit en un acte de llibertat.