Avui és el dia i, si no ha tremolat res més des que he entregat aquestes línies, la suposada majoria d’esquerres de l’estat espanyol no s’haurà manifestat amb veu nítida, almenys en allò que és tan clar com el tancament de webs o la negativa de Correus a enviar la revista d’Òmnium, per posar deures democràtics senzills. Cert que diversos col·lectius han sortit al carrer, fent coincidir la demanda catalana amb la reivindicació republicana, entesa com quelcom més que acabar la monarquia. Però han estat pocs, molt pocs. El tremolós equilibri del PSOE, amb irades sacsejades a Andalusia, és la demostració palpable que l’estratègia del PP, d’agitar la catalanofòbia per extreure rendiment electoral, ha arrelat en una societat que es vol testosterònica i poc reflexiva, capaç d’enviar els seus policies a Catalunya talment tropes d’alliberament de l’invasor. Junts, PP i PSOE, a més d’una part de l’esquerra històrica hereva del Partit Comunista, han decidit cremar els ponts, incapaços de fer una oferta raonable als catalans per por de perdre suports a la resta de l’Estat. Des de l’excitació de l’autoritarisme, que fan els de Rajoy, a l’anàlisi imaginària d’una abduïda ciutadania mobilitzada per tapar les vergonyes del clan Pujol, que protegeix l’esquerra d’afrontar el repte, la narració espanyola sorprèn pel seu simplisme i poc interès per conèixer la polièdrica realitat de Catalunya. Mentrestant, una gernació de totes les edats, ideologies, procedències, formació i classe social ha decidit que avui toca sentir-se lliure, que és sentir-se ciutadà, i gaudir-ne. Demà? Sigui el que sigui, no serà igual, perquè molts hauran tastat la droga de l’empoderament, la dignitat de la ciutadania.