'Ay, mamá', quins biaixos!

Fa uns dies, l’huracà Rigoberta es va deixar sentir fins i tot des de l’altra banda de l’Atlàntic. Semblava que, per un moment, “non hai fronteiras”, com diuen les Tanxungueiras a la seva cançó Terra. El mapamundi es va centrar sobre el mugró de l’enorme teta –representada en forma de globus terraqüi a l’escenari del Benidorm Fest–, mentre Bandini ens connectava a tots en un sentiment d’agraïment i reivindicació de les mares i el cos femení. “No sé por qué dan tanto miedo nuestras tetas(¿?)”, es demanava l’artista, enllaçant amb l’actual i recurrent debat de per què les xarxes socials –i altres espais públics de la societat– prohibeixen la visualització (o representació artística) dels mugrons femenins, mentre que deixen sense censurar els masculins. De fet, en un principi, la lletra de la cançó va ser censurada per la xarxa social Instagram, substituint la paraula 'teta' amb asteriscos

De biaixos en qüestió de gènere i sexe en podem trobar un bon caramull a la nostra societat i el món de la ciència no se n’escapa. El 'sostre de vidre' és més que present al sector científic, on ens topem amb una clara figura representativa en forma de 'tisores' a l’hora de comparar la presència d’homes i dones: mentre elles són més nombroses en posicions inicials de la carrera investigadora, la seva presència va caient a mesura que escalem posicions, i s'inverteix la tendència a favor dels homes en càrrecs de més responsabilitat. La visibilitat femenina i la seva participació en els debats actuals –com, per exemple, en la gestió de l’emergència climàtica, on la seva presència tan sols ha pujat del 8% al 33% els últims vint anys– és encara reduïda, en comparació amb la del sexe masculí. D’això també en són víctimes les minories racialitzades. De fet, un dels últims informes de l’Institut d’Estadística de la Unesco apuntava que menys del 30% dels investigadors en l’àmbit global són dones. A més, elles publiquen menys articles científics i cobren salaris menors que els seus companys. Per intentar corregir aquesta manca de presència femenina, durant els últims anys han sorgit diverses actuacions que donen visibilitat a les científiques en la nostra societat. Exemples d’això són el projecte Conócelas, de l’ASEICA, que organitza xerrades de científiques a col·legis espanyols amb motiu del Dia de la dona i la nina a la ciència; o el programa #100tífiques, a Catalunya.

Però la cosa no acaba a la part sociològica. També trobem grans biaixos en la recerca i l’expansió del coneixement pel que fa a la fisiologia femenina. Històricament, la majoria d’estudis i projectes de recerca han tingut una major població mostral masculina. Un exemple clar d’això fou la decisió de l’agència reguladora estatunidenca del medicament (FDA) l’any 1977 de deixar fora dels estudis clínics les dones en edat de gestació, sense reincorporar-les-hi fins al 1983. El context patriarcal i el masclisme sociològic varen impactar de manera directa en la manera de (no) adreçar l’estudi de la fisiologia del cos femení i del seu aparell reproductiu, amb conseqüències sobre el coneixement científic i col·lectiu que arriben als nostres dies. Un exemple actual és la falta d’informació i de capacitat per avaluar les conseqüències de la infecció per virus SARS-CoV-2 –o a causa de la injecció de les vacunes de mRNA– sobre l’equilibri hormonal femení. No ha estat fins fa poques setmanes que han sorgit alguns estudis que apunten a una petita variació del cicle menstrual –tan sols alguns dies de diferència en comparació amb un cicle regular i amb ràpida recuperació de la normalitat als següents cicles– a conseqüència de les vacunes contra la covid-19. Pel que fa a la infecció per SARS-CoV-2, gairebé tots els estudis apunten que no existeix alteració de la reserva ovàrica o de la regulació hormonal fol·licular, i es detecta alguna variabilitat poc significativa en comparació amb la població de dones no infectades. 

Per altra banda, amb l’entrada d’algoritmes d’intel·ligència artificial –que faciliten moltíssim diferents aspectes del camp de la medicina i la recerca (per exemple, la diagnosi i prognosi dels pacients o la seva aplicació en models d’aprenentatge retrospectius per a nous estudis clínics)–, aquests biaixos poden veure’s perpetuats i, fins i tot, accentuats. Per tal d’intentar disminuir l’efecte i arribar a corregir-lo, des del consens científic ja s’intenten desenvolupar pautes de generació d’algoritmes que tinguin en compte els potencials biaixos sociològics, sense perdre de vista la seva importància a l’hora d’aplicar-los en la millora de la salut poblacional.

Rigoberta Bandini no va ser la seleccionada per representar Espanya a la pròxima edició d’Eurovisió. Ens quedem amb el seu himne, reivindicador de les nostres mares, de les tetes i en contra dels biaixos. “Tú, que podrías acabar con tantas guerras. [...] Paremos la ciudad sacando un pecho fuera al puro estilo Delacroix. Mamá, mamá, mamá”.

Sebastià Franch Expósito és doctor en Medicina i Recerca Translacional i investigador al Memorial Sloan Kettering Cancer Center de Nova York

stats