Ayuso i la dreta salvatge

Ayuso marca el to i Feijóo ho troba “lògic i normal”. La dreta espanyola accelera cap a la normalització de l’extrema dreta, que ja comença a ser el signe dels nous temps de les dretes europees. Fins ara la majoria dels governants liberal-conservadors guardaven les formes. Macron, atrapat per la desfeta electoral, les ha abandonat ràpid: si hagués d’escollir entre Reagrupament Nacional i França Insubmisa votaria Le Pen, ha dit recentment. El PP porta temps fent pampallugues. De fet, va per davant de les dretes europees en el gir reaccionari, assumint Vox com a soci quan en necessita els vots. I no es pot negar l’èxit: quasi ningú en parla, tothom ho dona per fet i assumit. Prova que el risc és real.

Tan poca resistència ha portat Ayuso a fer un pas més. I a reafirmar-se a la primera línia de la deriva reaccionària de l’espai conservador just la setmana que les aliances de la dreta han ofert a Mallorca el miserable espectacle del president del Parlament Balear, Gabriel Le Senne, que va estripar una fotografia d'Aurora Picornell i les Roges del Molinar, assassinades pels feixistes la nit de Reis de 1937. Ayuso ha decidit atorgar la medalla internacional de la Comunitat de Madrid a Javier Milei i condecorar com a icona de la dreta mundial un personatge que rebutja estructures elementals de convivència com l’educació i la sanitat pública i aposta per la destrucció dels instruments bàsics de reconeixement de l’altre.

Ayuso posa el PP en incòmoda evidència, i Feijóo, incapaç de marcar distàncies i fer valdre el respecte institucional, davant d’un president argentí que ha insultat grollerament el president espanyol, es limita a tirar pilotes fora mentre l’aparell del PP dona el vistiplau a la presidenta madrilenya. Per què? Perquè ningú no sap com acabarà tot això. I Díaz Ayuso va a totes. La grolleria de donar volada a un líder mundialment reconegut pels seus deliris contraris als drets elementals de les persones en nom de l'il·liberalisme, que creu que tot li està permès i no admet cap forma de control, és un pas més en un objectiu que ja no es pot dissimular: dur el PP al territori ideològic de Vox i fer-se'l seu i, per tant, conduir el partit a l’autoritarisme postdemocràtic. Com ho està fent? Construint la imatge d’un lideratge desvergonyit que gosa dir el que no diuen els altres, com a via per fer-se seu el poder del partit. I Feijóo no para de regalar espai al populisme reaccionari d'Ayuso. Quant trigarà el PP a caure a les seves mans?