Ayuso empastifa el debat sobre les universitats
La virulència i tossuderia amb què la presidenta de la Comunitat de Madrid castiga les universitats públiques madrilenyes no ens hauria d’estranyar. Segueix el camí ja iniciat amb la seva antecessora en el càrrec, Esperanza Aguirre, que ja va provocar una profunda crisi de finançament d’aquestes universitats durant el seu mandat. Crisi que les universitats van portar als tribunals i que van guanyar, quan la comunitat va haver de pagar més de 450 milions d’euros en concepte de transferències no realitzades. Gràcies a aquells diners, les universitats públiques de Madrid han pogut anar sobrevivint aquests anys. Díaz Ayuso ja porta temps en una ofensiva radical contra tot el que és públic afavorint el sector privat en el camp dels serveis públics, com així ha anat fent en sanitat, en serveis socials o en educació obligatòria. Ara toca l’educació superior. Darrere hi ha un model que vol separar les classes mitjanes dels serveis públics deslegitimant-ne el funcionament i situant-los en el camp dels que no poden permetre’s pagar les seves quotes. La comunitat on es paguen menys impostos, on hi són benvinguts els que volen invertir, vinguin d’on vinguin i sigui quin sigui l’origen del seu capital. El problema que té aquest projecte és que hi ha serveis públics molt sòlids, que tenen un bon funcionament i que són apreciats per aquells que en són usuaris. Però la batalla està plantejada i pot tenir efectes més enllà de Madrid.
El cas de les universitats n’és un bon exemple. Al conjunt de l’Estat hi ha cinquanta universitats públiques, presents a més de dues-centes ciutats del país i amb una producció científica que les fa liderar qualsevol classificació de qualitat investigadora disponible. Hi ha també un conjunt d’universitats privades de llarga trajectòria, amb vinculacions diverses amb congregacions religioses, que gaudeixen d’una bona reputació acadèmica, tant en el camp de la docència com en el camp de la recerca.
La novetat rau en la recent proliferació d'iniciatives mercantils, moltes d’elles vinculades a fons d’inversió de tota mena d’orígens, que han impulsat la ràpida proliferació de noves universitats privades, fetes moltes d’elles amb presses i sense fonaments sòlids. Més enllà de la cerca de beneficis ràpids (que és un fet molt rellevant), a la combinació de flexibilitat, adaptació molt ràpida a les canviants demandes del mercat i facilitat d'accés (sempre que puguis pagar el preu de les matrícules) s’hi afegeix el valor, gens menyspreable per a algunes persones i famílies, que pugui tenir fer contactes i relacions útils per a les futures trajectòries professionals. Aquests són els motius que en bona part expliquen aquest ràpid creixement.
Sembla evident que la implementació del decret del 2021 que regulava la creació d’universitats privades amb exigències significatives no ha tingut els efectes esperats, atesa la connivència i la tolerància amb què algunes comunitats autònomes han afrontat aquestes iniciatives. Més enllà del que es pugui fer des del ministeri corresponent, i en línia amb la política europea sobre això, les universitats públiques han de reforçar els seus mecanismes de coordinació i governança per afrontar aquesta nova conjuntura, reforçant els seus punts forts i millorant els aspectes en què les noves iniciatives presenten avantatges.
A Catalunya, aquesta tendència no s’ha donat amb la mateixa força que en altres llocs de l’Estat. Més enllà del fet que no hi hagi hagut complicitat des de la direcció de les polítiques universitàries de la Generalitat, el cert és que tant la solidesa de les universitats públiques catalanes i els centres de recerca que s’hi vinculen com la tradició i l'arrelament de les universitats privades existents al país no han deixat gaires espais per a aquestes operacions financeres revestides d’una aparent innovació educativa. Malgrat tot, cal millorar moltes coses en el funcionament del sistema universitari català, i entenc que s’hi està treballant, tant en propostes de reforma com en millorar el finançament. Cal posar al dia moltes de les infraestructures i espais, i també avançar en més flexibilitat en l’oferta de titulacions. Però cal recordar que l'àmplia autonomia de què gaudeixen les universitats els permet, en el marc de les seves competències i si disposen del finançament adequat, desplegar les accions que considerin necessàries per a un millor funcionament. I en aquest sentit tot el que té a veure amb mantenir el contacte amb els exalumnes, generant ofertes d’actualització de coneixements i afavorint la xarxa de contactes, seria molt necessari.
La perspectiva europea en matèria universitària, que és ja política interior amb caràcter general, apunta a utilitzar de manera més decidida aquesta autonomia per així anar diferenciant universitats, projectes i lògiques de funcionament, i, en aquest sentit, les universitats públiques catalanes hi tenen un clar protagonisme, com es pot comprovar analitzant la seva presència a les Aliances d'Universitats Europees impulsades des de la UE. La credibilitat de les universitats públiques no pot fonamentar-se només en motius ideològics de defensa d'iniciativa pública. Cal seguir assegurant la seva qualitat i la seva participació decidida en la gran tasca de formació al llarg de la vida i de transferència i impacte de la seva recerca que impulsa la UE, que agafa la forma d'iniciatives com les microcredencials o els doctorats industrials, camps en els quals les nostres universitats públiques treballen de manera decidida.
