La commemoració dels vint anys de la massacre de l'11-M a Madrid ha remogut ferides i ha fet tornar a primera línia informativa un dels episodis més tèrbols, pertorbadors i literalment i metafòricament sagnants de la democràcia espanyola. Davant d'un malson amb quasi dos-cents morts que significava el major atemptat terrorista que hagi patit mai Espanya, al govern només li preocupaven les eleccions que s'havien de celebrar al cap de tres dies. I per mirar de salvar-les, el govern no va dubtar a mentir, a induir els mitjans de comunicació perquè mentissin (alguns, d'altres no calia induir-los perquè ja mentien de bon grat) i a dur la ciutadania a un estat de crispació i enfrontament civil extrem.
Tot això és el que s'ha recordat, amb prou detall, aquests dies. Aznar, però, persisteix a defensar l'anomenada teoria de la conspiració des de la seva talaia de poder (aquesta fundació FAES que ja des de les sigles suggereix la seva filiació ideològica i sobre la qual regna l'opacitat més espessa i protectora). Aznar, per altra banda, segueix manant molt, i ben directament, dins el PP, de manera que el partit s'ha limitat a fer-se el suec durant aquests dies, i a emetre comunicats parcs en paraules que lamenten allò que, ara sí, descriuen com a “atemptat islamista” (tot i que seria més exacte parlar de gihadisme, però per a ells tot és el mateix). A les xarxes socials, els discursos d'odi més putrefactes han tornat a córrer aquests dies contra les víctimes de l'11-M, sense que faltessin els insults més aberrants contra les esquerres, els catalans, i determinats personatges: Zapatero, Sánchez, i un repertori variat de polítics independentistes que ha anat de Carod-Rovira fins a Puigdemont, passant per Mas o Junqueras.
La cosa més temible, dues dècades després, és que Aznar mantingui la teoria de la conspiració no perquè hagi perdut el contacte amb la realitat, sinó perquè segueix vigent. La negació de l'evidència de l'autoria d'Al-Qaeda, i la insistència a atribuir l'atemptat a ETA, pren sentit en un context en què el Tribunal Suprem no dubta a atribuir delictes de terrorisme a Puigdemont o a Marta Rovira, o en què un jutge es permet atribuir a una protesta ciutadana l'autoria de la mort d'algú que va patir un infart, per posar només dos exemples. Quan Aznar i el seu govern van fer el que van fer, ja sabien que comptaven amb la connivència d'una justícia, uns cossos i forces de seguretat i uns mitjans de comunicació parcials, que els donarien cobertura en la seva mentida i els permetrien mantenir-la com a relat. És el que tardaria encara uns anys a fer Trump a nivell americà, és a dir, global. Però el mateix mecanisme ja havia estat assajat a l'Espanya que anava bé d'Aznar.
Com que aquí som de la broma, hem reduït sovint la figura d'Aznar a la d'un dolent d'opereta. A ell ja li va bé, i sembla que fins i tot s'hi diverteix. Però la seva visió dislocada i il·liberal de la realitat és la dominant dins el Partit Popular, i per tant, condiona –segueix condicionant– tota la política espanyola.
