Bachiana

Avui és Dissabte Sant. Quan jo era petit, d’aquest dissabte se'n deia Dissabte de Glòria. Però l’autoritat litúrgica vaticana ho va canviar. De fet, no els sortien els números. Perquè si Jesús va morir el divendres a primera hora de la tarda, no podia ressuscitar l’endemà. ¿On quedaven els tres dies de Jonàs al ventre de la balena? Si és que el peix que el va engolir era realment una balena. I, sobretot, ¿on queden les paraules de Jesús quan diu "No els serà donat cap altre senyal que el de Jonàs"? No, no podia ser. I així van fer el Dissabte Sant, dia meravellós de pausa absoluta, de suspensió total. 

Dijous Sant a la nit, després del sopar amb els deixebles, després d’allò de la carn és feble, Judes va lliurar Jesús als seus enemics. No el lligueu!, canta el cor pietós a la Passió segons sant Mateu, de Bach. Però el lliguen, el jutgen, el condemnen. Crucifica'l, canta el cor enfurismat, que s’havia estimat més la llibertat de Barrabàs que no pas la de Jesús. Que la seva sang caigui sobre nosaltres i els nostres fills. I a fe que hi va caure. I encara hi cau. El món és ple d’antisemites. Pere, el deixeble, s’havia acostat a casa de Caifàs, a veure què passava. Feia fred. Els guardes i el servei de la casa havien encès un foc al pati i s’hi escalfaven. Pere s’hi va acostar. Devia tenir fred. Llavors una minyona li va dir: Tu també hi anaves, amb Jesús. Pere ho va negar. Després, una altra l’hi va tornar a dir. Pere ho va tornar a negar. Després, els que eren allà van dir: Se’t coneix per l’accent. La llengua el va delatar. I Pere va dir: No conec aquest home. Llavors va cantar el gall. I Pere va recordar que Jesús li havia dit que el negaria tres vegades. Va sortir fora i va plorar amargament. Ara, en aquest moment, Bach fa cantar a la contralt una les àries més meravelloses del món: Erbarme dich. Pietat, demana la contralt, que és l’ànima del poble, que és la nostra animeta negadora. 

Dissabte Sant és un dia per meditar totes aquestes coses. 

Però tornem a dijous. Bé, de fet ja és divendres. Mentre Pere nega haver conegut Jesús, aquest és condemnat. L’han vexat, pegat, escopit, coronat d’espines. O haupt voll blut und wunden. Oh, testa lacerada, canta el cor pietós. Així es degué cantar al Palau de la Música, en català, el febrer de 1921, quan es va interpretar per primera vegada a això que ara en diem l’Estat la Passió segons sant Mateu. Jesús és carregat amb la creu. Komm, süsses kreuz. Vine, dolça creu, canta Bach. I Jesús puja cap al Calvari, al Gòlgota. Ach Golgatha, unselges Golgatha. Ah, Gòlgota funest, comenta Bach. Allà és crucificat. La terra s’enfosqueix i, a l’hora nona, les nostres tres de la tarda, Jesús canta allò d’Eli, Eli, lama asabthani. Ho diu en la seva llengua. L’arameu. No l’entenen. Aquest crida Elies, a veure si ve Elies i el salva! La música que Bach fa cantar a Jesús és de les més corprenedores de tota la Passió. Bach fa dir a Jesús asabthani. Els evangelis que tenim a mà diuen sabactani. Suposo que ha de ser així. Però és igual. Perquè tant Bach com els nostres evangelistes ens donen la traducció: Déu, Déu, per què m’has abandonat? I el vel del temple s’esquinça de dalt a baix. I ressusciten morts. Algú gosa dir: Veritablement aquest era Fill de Déu.

I ara faré sortir Péguy en la meva narració. El poeta francès parla de la nit que va cobrir el món, com amb un mantell, en la mort de Jesús, però de seguida hi contraposa, en una imatge emocionant, el llençol blanc que Josep d’Arimatea porta als braços per embolcallar el cos de Jesús. Era un llençol nou. I el sepulcre també era nou. Josep d’Arimatea se l’havia fet tallar a la roca. Van posar el cos de Jesús al sepulcre i van tancar-lo, fent rodolar una gran pedra. 

I ara ve un dels moments culminants de la Passió de Bach. El baix canta: Nun ist der Herr zur ruh gebracht. Ara el Senyor reposa. I el cor, en un moviment de tendresa infinita, diu: Mein Jesu, gute nacht! Jesús meu, bona nit! Els traductors catalans sembla que s’esforcin per fer la cosa menys natural. Un diu "Jesús meu, reposeu en pau". Un altre "Dormiu en pau, Senyor". Tant costa dir bona nit? Si precisament el sentit profund d’aquest moment és la tendresa familiar. ¿S’imaginen Bach acotxant els seus fills i dient-los "Reposeu en pau"? No, cal dir bona nit. I el cor ho va repetint fins a quatre vegades. Perquè, després del baix, entra el tenor, i el cor, altra vegada: Bona nit! I entra la soprano i la contralt i el cor va repetint: Bona nit! I després ve el cor final que tothom sap i que mai no s’acaba…