Badar
Fa temps que em vull tatuar en algun lloc el títol en italià d’aquell poemari de Cesare Pavese, Lavorare stanca. No sols perquè el títol en si mateix em sembli sublim ('treballar cansa'), sinó perquè sempre he pensat que la paronomàsia amb el català 'estanca' provoca una associació d’idees inevitable, divertida i, de fet, bastant pertinent. No és sols l’obvietat que fer feina és fatigós; treballar és també, sovint, improductiu i inútil. O potser seria més precís dir que en condicions normals és productiu, però massa habitualment inútil, més enllà de l’invent aquest del salari i les finances, la pastanaga fermada al pal que ens té a tots fent voltes a l’era.
Un bon amic meu em comentava fa poc que estava llegint Paul Lafargue i el seu El dret a la peresa, on constatava que les societats més felices solen ser també les menys productives. Ell mateix ja em va dir que calia agafar l’afirmació amb pinces, pel moment històric en què va ser escrit el llibre, un temps en què els europeus encara ens crèiem el mite aquell del 'bon salvatge', però em sembla tan obvi que no fotre res és el camí directe a certa cosa semblant a la satisfacció que, per un cop, no demanaré estadístiques que corroborin la tesi. M’ho crec i basta.
De fet, en els darrers anys m’he convertit en un defensor persistent del fet de badar.
'Badar' és un dels meus verbs preferits del diccionari: segons la tercera accepció de l’Alcover-Moll significa “estar distret, sense l'atenció fixa en allò en què caldria posar-la”. Només que potser jo afluixaria un poc l’èmfasi en allò de “en què caldria posar-la”, perquè, potser precisament un dels majors plaers de badar és ignorar completament un possible objectiu, deixar vagar la ment, no només no atenent les obligacions, sinó també impugnant la noció mateixa d’obligació.
Badar és una disciplina, un art, un acte quasi místic.
Algunes de les millors idees que he tingut en la meva vida se m’han acudit badant. No davant l’ordinador, sinó caminant, llegint o entaulat; sempre en situacions en què aconseguesc desprendre’m de la urgència de les feines del dia a dia i el meu cervell entra en mode deriva i es creen vincles entre idees llunyanes i inesperades.
En els oficis creatius, tot el temps que bades hauria de considerar-se horari laboral. Però en realitat en tot ofici: o potser no necessiten també badar els taxistes, els manobres, els fruiters i els policies municipals?
Tenim tan interioritzat el credo turbocapitalista que sembla que tudam el temps si no estam fent res de profit.
Jo dic basta: basta ja de llibres pendents de llegir, de segones temporades de sèries que hem de veure tant sí com no i de restaurants on no podem deixar d’anar; basta de començar noves dietes, de provar el cross fit o tornar a ioga; basta de classes de ceràmica, de viatges a Ikea i habitacions pendents de redecorar.
Basta ja de tot plegat. Ja n’hi ha prou.
Deixau-nos badar en pau, encara que només sigui una petita estona. Badem! Perquè ens ho hem guanyat i mereixem el dret a negligir en les nostres obligacions, ignorar els nostres deures, donar aquest maleït dia per perdut i entregar-nos a l’acte més revolucionari de tots: no fer puta res. Badem tots!
